Aquesta pàgina web

Presentació i autodefensa

Aquesta és la narcissista pàgina personal d’en Josep Garcia. És possible que aquest nom et soni (de fet, és altament probable que et soni) i, malgrat tot, no l’identifiquis amb ningú en concret. És el que passa quan hom té el nom propi i el cognom més freqüents de tota la península ibèrica. Això té els seus avantatges i els seus inconvenients. És un nom que sona i, alhora, no diu res, és un nom anònim, vulgar, proletari i popular. A mi m’agrada, perquè així puc presentar-me tot dient “em dic Josep Garcia, com gairebé tothom…” :P

Algunes coses sobre mi: Vaig néixer a l’antiga vila de Sants -bé, de fet, més aviat a l’Hospital Clínic, però va ser en aquest barri on vaig créixer-, a la comarca del Barcelonès, als Països Catalans, un dijous plujós de novembre de l’any 1974, al si d’una família de treballadors immigrats procedents de la Galícia (Galiza) interior. Podria dir, com feia en els seus espectacles el malaurat Pepe Rubianes, que sóc “galaico-català”, tot i que no és ben bé així, atès que -per dir-ho a la seva manera- “yo nunca nací allí”. Jo sóc un català d’origen gallec i, com qui perd els orígens perd identitat, no renuncio ni a una cosa ni a l’altra. Sóc ben conscient que la meva condició de català es deu a una absoluta casualitat històrica: els meus pares podien haver emigrat a Suïssa, posem per cas, i -de fet- aqueixa era la destinació majoritària dels i les joves que marxaven del poble de ma mare. I, malgrat tot, no sóc pas menys català que els altres, puix aquest, i no cap altre, és el meu país. Sóc catalanoparlant per elecció pròpia i conscient, tot i que res semblava predestinar-me a ser-ho. Ja fa molt de temps que vaig decidir que la meva llengua nacional seria la meva llengua d’ús habitual. Sóc també gallegòfon, tot i que voldria -certament- tenir-hi més competència oral i, sobretot, més fluïdesa, de la qual em priva la manca d’ús quotidià. Si ho sóc és per tossuderia i per amor a la parla dels avis, a pesar que estranyament els meus pares han utilitzat amb els fills la parla que els avis els llegaren. Sóc també castellanòfon, és sobrer dir-ho, perquè tots ho som per imperatiu legal. En el meu cas, és la llengua que em transmeteren els meus pares, els quals, com fan tots els immigrats, s’adaptaren als usos lingüístics dominants a la terra d’acollida. Sóc una persona trilingüe partidària del monolingüisme social, que sent un profund menyspreu per aquelles i aquells que defensen políticament l’hegemonia de la llengua de Castella i la culminació del procés de substitució de les llengües minoritzades en aquesta presó de pobles que és l’anomenat Regne d’Espanya. Aspiro a la plena normalització social de la meva llengua nacional i a la dels meus avis i pares,  i al reconeixement normatiu i jurídic de la unitat d’una i altra en els territoris que històricament els són propis. En el cas del gallec, això vol dir que em trobo entre aquelles i aquells que blasmen la normativa secessionista oficial (el “castrapo”) i que reclamen per a la variant originària i més antiga de la llengua avui coneguda universalment com a portuguès un codi que sigui comú al de la resta de països lusòfons. Això vol dir, ras i curt, que defenso el que a Galícia s’anomena reintegracionisme. El primer nom que vaig donar a aquest blog (“Obrigado” está bem) té a veure amb això i aquest vídeo, si l’enteneu, us ho acabarà d’explicar.

Tot i ser nat a Sants, actualment visc a la vila de l’Arboç, al Baix Penedès, un poble que es troba situat a la cruïlla de dos mons, al bell mig dels límits exteriors de les àrees metropolitanes de Barcelona i de Tarragona-Reus, i que està amenaçat, com tot el Penedès històric, per la dinàmica expansionista i centralitzadora de l’una i l’altra. Unes quantes voltes ha hagut de donar la meva vida fins a venir a parar a aquest poble, envoltat de vinyes, després d’haver viscut sempre a Can Fanga i rodalies. El fet de tenir família a Vilafranca va influir-hi, com ho va fer la bellesa del paisatge penedesenc. També ho va fer el desig de fugir de la Barcelona fashion del senyor Clos i companyia, un cop em vaig haver convençut que “la millor botiga del món” ja no feia per mi, i que les hordes de bàrbars del nord que hi arriben cada dia en Ryanair i Easyjet ja se la podien quedar tota per ells. Vençut per l’estratègia de mobbing institucional de masses que defineix des de fa dècades la política municipal del PSC i dels seus aliats al Cap i Casal, em vaig refugiar en un racó d’allò que els pixapins anomenen el “rerepaís”. Santsenc i barceloní de naixement, sóc ara penedesenc d’adopció.

Sóc llicenciat i diplomat d’estudis avançats en sociologia per la Universitat de Barcelona (… bé, també vaig estar una any a la UAB, on vaig començar un doctorat que després vaig deixar penjat). Com que no estic especialment orgullós ni del fet de ser “sociòleg”, ni de ser-ho per aquesta universitat, en la qual vaig poder “gaudir” del mestratge de personatges lamentables com en Salvador Giner, no m’hi estendré gaire més sobre aquest tema. Els meus títols i diplomes descansen en algun racó de l’armari, i en algun lloc dels registres informàtics de la UB encara hi deu constar  inscrita una tesi meva, que mai no serà escrita. Deixar la universitat va ser una d’aquestes decisions  doloroses que un pren a la vida, després de constatar que hom no pot pagar les factures dedicant-se a fer d’investigador amateur sense beques, i que a mi no se m’havia perdut res en les batalletes de saló que es donaven allà dins (… els qui coneguin sociologia a la UB ja sabran de què parlo). Alhora, va ser un alliberament, del qual mai no me n’he penedit. Potser algun dia em doni per tornar a estudiar. A la universitat, vull dir. Qui sap, temps hi haurà.

Des de la meva època universitària he participat, en major o menor mesura, en algunes mogudes i mogudetes. No les detallaré aquí perquè no cal, i perquè tampoc crec que la meva aportació passi a la història de les lluites socials. Vaig ser membre del col·lectiu redactor d’Eima. Revista de debats i moviments socials, durant la segona època d’aquesta publicació, i d’això sí que em sento especialment orgullós. Al col·lectiu d’Eima vaig compartir moltes hores de penes i alegries amb algunes de les persones que més m’aprecio des del punt de vista polític i personal. Amb elles i ells vam viure l’experiència d’intentar tirar endavant un projecte comunicatiu fet des de i per als moviments socials de l’àrea de Barcelona, que volia ser una caixa de ressonància dels seus debats interns, cosa que mai no va aconseguir. Eima va acabar morint davant la indiferència de la majoria, l’alegria d’alguns (tot s’ha de dir) i la pena d’una molt reduïda -però fidel- colla de lectores i lectors. Al mateix armari on hi ha els diplomes hi ha també un bon grapat de números vells de la revista. Si ets un col·leccionista suís o un friqui d’extrema esquerra (ho dic sense ànim despectiu, perquè jo mateix ho sóc, i dels pitjors) que busques el cromo que et falta per a completar el teu àlbum, pots enviar-me un e-mail, i potser el podrem rescatar del baúl de los recuerdos, pel mòdic i desinteressat preu de zero euros. (Si ets un d’aquests que es dediquen a enviar spam venent viagra o rellotges, o a fer phishing demanant dades personals o bancàries, no cal que perdis el temps enviant-me res perquè no en faré cas).

Sóc afiliat a la Confederació General del Treball de Catalunya (CGT), i podríem dir que aquesta és pràcticament la meva única activitat “militant” en l’actualitat. Paradoxalment, després de tant de temps d’haver dit i escrit que el sindicalisme era una institució d’acció col·lectiva històricament periclitada, i que el moviment obrer havia de cercar noves formes d’organització i protesta, he acabat jo mateix militant en una d’aquestes obsoletes organitzacions. “La vida te da sorpresas”, que deia Rubén Blades… Políticament, em considero comunista llibertari. Mai no he militat en cap organització política, tot i que crec que ha estat més per casualitat que no pas per una decisió conscient i deliberada. Ho dic perquè he tingut i tinc -és clar- les meves connivències i afinitats, però mai s’han donat les circumstàncies que m’haurien dut a adquirir aquest compromís, a militar aquí o allà. Sempre m’ha agradat més veure-ho des de fora. D’altra banda, el meu caràcter hipercrític, i la meva dèria per fixar-me sempre en allò que no m’agrada, m’ha impedit sempre identificar-me plenament amb alguna de les organitzacions polítiques de l’esquerra radical a les quals em podia haver sentit proper. Em direu que sóc contradictori i inconseqüent, perquè aquesta mateixa argumentació es pot aplicar a la militància sindical. I jo us respondré: sí, sóc contradictori i inconseqüent. Tot i així, crec que l’argumentació no és directament traslladable d’un tipus d’organització a un altre.

Continuant amb la qüestió política i ideològica, i sense ànim d’estendre-m’hi excessivament (perquè n’hi hauria per omplir un bon grapat de pàgines, és clar), us diré que m’identifico amb les tradicions antiautoritàries de l’esquerra radical (o de l’esquerra anticapitalista, com vulgeu). Per formació podriem dir que sóc marxista, tot i que això, dit així -sens més- tampoc vol dir gran cosa. Caldrà afegir que sempre m’he sentit proper, a nivell teòric, als corrents més heterodoxos i autocrítics d’aquesta tradició, que coincideixen a grans trets amb allò que aquell farsant anomenat Louis Althusser anomenava “humanisme marxista”. Per esclarir-ho més, us diré que dos dels llibres que considero que més han influït en la meva manera de pensar són “Misèria de la teoria” de l’historiador anglès Edward Palmer Thompson i “L’experiència del moviment obrer” del filòsof grecofrancès Cornelius Castoriadis, la lectura del pròleg del qual podríem dir que em va fer caure del meu “somni dogmàtic” adol·lescent. A nivell polític, em sento identificat amb aquells sectors històrics del moviment de l’esquerra revolucionària (socialista/comunista) que l’hegemonia posterior del model organitzatiu i polític bolxevic (no només estalinista, també trotsquista, maoista, etc) va convertir en minoritaris i subalterns: el consellisme, l’espartaquisme, el luxemburguisme, etc. En definitiva, si voleu dir-ho així,  em sento identificat amb l’extrema esquerra de l’extrema esquerra. És a dir, pateixo allò que Lenin anomenava, despectivament, “la malaltia infantil del comunisme”. A més, també em sento proper a bona part de la tradició històrica de l’esquerra revolucionària no marxista, llibertària i, en general, a les experiències assembleàries i autogestionàries del moviment obrer (que han emergit -i ho continuaran fent- de forma reiterada al llarg de la història: a París, a Petrograd, a Munic, a Torí, a Barcelona, a Berlín, a Budapest, etc). Per a completar aquests cinc cèntims hipercomprimits sobre allò que ha influït des d’un punt de vista teòricopolític en la meva manera de veure el món, cal afegir que m’identifico també amb gran part de l’anomenada “nova esquerra” i dels moviments socials sorgits a partir dels anys 60 del segle XX, especialment el feminisme, l’ecologisme i el moviment antinuclear.

Completaré aquest petulant apartat sobre els meus posicionaments políticosocials parlant del que penso jo sobre la qüestió nacional. Després de la palla mental que m’he fotut abans sobre els orígens, la identitat, Galícia i els Països Catalans, l’eventual lector potser estarà anticipant ja el que li diré ara. Sóc partidari de l’exercici del dret democràtic a l’autodeterminació i, en el meu cas, el dia que es donin les condicions per a posar-lo en pràctica a casa nostra i se’m demani el meu pronunciament, aquest anirà en el sentit de trencar tots els vincles polítics i administratius amb el Regne d’Espanya… i també amb la República Francesa. Sóc, per tant, si voleu dir-ho així, independentista. Crec que després de més de 300 anys (més de 500, en el cas de Galícia) de dominació hispanocastellana, resta fora de tot dubte la inviabilitat de concebre qualsevol forma alternativa (plural, federal, respectuosa, integradora…) de pervivència de l’Estat espanyol, des d’una perspectiva d’esquerra i emancipadora. Afegiré que no desitjo que els futurs Països Catalans independents constitueixin una comunitat política anàloga a les avui existents, i que voldria que el procés d’alliberament nacional ens dugués a una forma d’(auto)organització col·lectiva diferent a la de l’Estat burgès que coneixem, i a la dels Estats burocràtics (pretesament “socialistes”, “democràcies populars”, etc) que hem conegut,  instruments de dominació de classe per a garantir l’explotació de l’home per l’home (i l’opressió de la dona per l’home, afegeixo). Sóc independentista, però això no significa que vulgui un “Estat català” amb exèrcit, amb policia, amb carcellers i amb torturadors propis, encara que em detinguin i em torturin en la llengua d’Ausiàs March.

Ja per anar acabant, us diré que m’interessa la història social, la literatura i el cinema. Llegeixo sobretot en català, en portuguès i en anglès (el qual intento dominar, tot i que més aviat ell em domina a mi). També en castellà, inevitablement, perquè una de les conseqüències de parlar una llengua minoritzada és que no sempre hom pot llegir les autores i autors que desitja traduïts al seu idioma; i també perquè no em vull privar de gaudir de moltes i molts dels escriptors llatinoamericans (i alguns espanyols) als quals admiro. Contradictòriament amb el que us he dit abans sobre la meva nul·la identificació amb la tradició política bolxevic i amb el leninisme, us haig de dir que m’interessa molt l’art soviètic dels anys 20 i 30, especialment la pintura de Chagall i Malièvitx… la qual cosa, de fet, com bé sabreu els que conegueu la vida i l’obra d’aquest dos pintors, constitueix -per se- una altra contradicció. No us ho he dit abans, però sóc bastant eslavòfil (admirador de les llengues i les cultures eslaves), fins i tot vaig estudiar rus durant un parell d’anys a l’Escola Oficial d’Idiomes. Només el fet que em sigui impossible compatibilitzar les classes a l’EOI de Drassanes amb el fet de viure a l’Arboç em va portar a deixar d’estudiar la preciosa llengua de Puixkin, Txékhov i Isaac Babel. Potser si algun dia n’imparteixen classes a l’EOI de Vilafranca ens ho podrem replantejar… Us diré també que últimament la meva vena friqui m’ha fet recuperar la meva antiga afició per la ciència ficció i pel cinema de monstres i de sèrie B. Des de fa algun temps soc usuari de GNU/Linux i m’estic introduint en el món del programari lliure, inicialment amb molt d’entusiasme, ara ja un xic més mesurat. M’agrada la música -com a tothom-, especialment el rock i el punk però també els ritmes afroamericans i jamaicans, el folk irlandès i la música popular brasilera. Admiro i estimo un llarg reguitzell de músics als quals seria impossible relacionar en unes poques línies. En matèria musical em reconec força colonitzat per la cultura anglosaxona. Si teniu curiositat per conèixer la resta de les meves neures, podeu explorar una mica les altres pàgines i els enllaços d’aquest web.

Finalment, us diré que soc un d’aquests peculiars exemplars d’homo sàpiens de parla catalana i residents al Penedès que estan a favor d’una Vegueria pròpia, la qual cosa -ben mirat- no és sinó un correlat lògic del que us he dit abans sobre la meva postura en relació a l’exercici del dret a l’autodeterminació dels pobles.

Aquesta pàgina l’heu de veure de la mateixa manera que ho faria Walter Benjamin, és a dir, com un testimoni de cultura i, per tant (alhora), com un testimoni de barbàrie.

(Aquesta “Presentació i autodefensa” va ser redactada originalment el desembre de 2008,  revisada el març de 2009 i, posteriorment, l’agost d’aquest mateix any. Confeso, sense amagar-ho, que el títol està manllevat del nom de la primera cançó del disc “El camí cap a nosaltres” d’en Cesk Freixas i els Altres Bandais.).