Des de Freetown a Bucarest… (dues recomanacions musicals)

Inicio un bloc nou, amb la voluntat de no plantejar-lo com un projecte transcendent, ni amb grans pretensions (les quals, al capdavall, mai acabo complint…) El temps anirà dient en què s’acaba convertint això i si interessa a algú o no.

Començo amb un post lleugeret, una simple recomanació musical (bé, dues, de fet). Ja fa unes setmanes que estic gaudint d’un parell de descobertes que he fet per Internet, i considero un deure inexcusable compartir-les amb la resta de la humanitat… És possible que alguns (algunes) dels (de les) que llegiu això ja en tingueu coneixement i, per tant, no estaré fent més que parlar-vos de la sopa d’all, però bé…

La primera és un trio de Barcelona anomenat los Carradine, als quals podeu escoltar tot entrant al seu Myspace. Són un peculiar grup de (diguem-ne) powerpop, força veterà, que tot i portar uns quants anys rodant i gravant maquetes, d’haver-se separat i tornat a reunir, tot just l’any passat van treure al carrer el seu primer disc, “Sospechoso tren de vida”, editat pel segell Strangeones. Billy Bragg, Woody Guthrie, Joe Strummer, els Clash, Devo, els Smiths, Antonio Gramsci i el marxisme, la Nicaragua sandinista, Ho Chi Minh i el Vietcong, són algunes de les referències que apareixen en les lletres de les cançons del grup (en català i en castellà). Tot i que els veieu vestits amb les disfresses més inversemblants no us deixeu enganyar pas, los Carradine són uns autèntics franctiradors d’extrema esquerra, equipats amb la més poderosa de les armes que posseeixen els explotats i els oprimits de tots els països: la ironia. Ironia no exempta de mala llet, tot s’ha de dir, tal i com testimonia la lletra de “Siempre hay sitio”, de la qual hem manllevat l’inici d’un vers per a titular aquest post. Es tracta de tota una mostra de solidaritat de classe, d’aquestes que tan escassegen avui en dia, i una autèntica escopinada a la cara de tots aquells polítics -no cal dir noms, oi?- que es dediquen a pescar vots tot atribuint tots els mals socials als treballadors d’origen estranger (aquells que el discurs dominant dels mitjans de comunicació anomena “immigrants”):

“… Dicen que ahora el mundo es más pequeño y que… cuentan un, dos, tres, y sobra personal; y lo que sobran son Mercedes Benz, discursos sobre el miedo que da el tipo del otro lado del mar, y sobran tontos, y sobran nazis, y falta gente que a codazos nos busque el aire; escoge bien tu silla que la canción no va a parar, porque sí hay sitio, siempre hay sitio hoy para los de detrás; un, dos, tres, juega al escondite inglés con aquel que crea que no es éste tu lugar, demuestra con tus pies que siempre hay sitio.”

Si busqueu pel Youtube podeu trobar uns quants vídeos de los Carradine, jo us aconsello especialment aquest del·lirant reportatge/entrevista, i aquesta gravació en directe de la seva cançó homònima d’homenatge a Billy Bragg.

Una banda absolutament imprescindible que podeu veure en directe el mes vinent (el 18 d’abril) a la sala Pasternak de Vic.

La segona recomanació són un grup de Castelló anomenat Lula, liderat per la Patrizia Escoin, excantant d’un grup valencià que va tenir un cert èxit als anys 90, los Romeos. Lula són una autèntica perla de pop canalla que recorda als primers Blondie, i les lletres de la Patrizia són realment impagables. Els podeu escoltar al seu Myspace, i al Goear (si és que xuta, perquè últimament…) trobareu també penjades totes les cançons dels seus dos discos: “Zapatos nuevos” i “El mundo está temblando”, editats pel segell Lucinda. Jo us aconsello l’escolta de “California” i “Guarra”, dos temes que no us deixaran indiferents. D’aquest últim hi ha una gravació en directe al Youtube, presa en un concert que van fer a Burgos l’any passat. Tot i que la qualitat del so i de la imatge (molt dolenta) sembla voler fer honor al títol de la cançó, val la pena gaudir veient la Patrizia i en Félix, el baixista, com acaben tots dos tirats per terra amb el solo de guitarra que tanca aquesta peça.

Sembla que Lula roden bastant per Castelló, i també per Madrid i Castella, però no se si han vingut mai a tocar per Catalunya. A vore, xiquets, si us animeu a fer algun concert per Tarragona o per Barcelona!