Anti-Armengol

Aquest text va ser escrit originalment el 18 de juny de 2007 i publicat en el seu moment al meu antic i ja difunt blog “Für Ewig?” Constitueix una crítica al discurs polític del partit racista Plataforma per Catalunya, motivada per la publicació en un diari local d’una entrevista al seu capitost baixpenedesenc i vicepresident nacional.

A la recerca del paradís perdut. (Una petita contribució a la crítica del lepenisme català)

Algunes notes a partir de la lectura de l’entrevista realitzada pel periodista Jordi Lleó a l’August Armengol, cap de llista de la Plataforma per Catalunya al Vendrell, i publicada a la pàgina 10 de l’edició del 8 de juny del 2007 del Diari del Baix Penedès:

La primera impressió que hom treu llegint aquesta entrevista és que l’August Armengol és un home d’ordre, cosa que ja suposàvem. Tot el seu discurs palesa el desig de restablir una presumpta situació d’estabilitat social que ha estat alterada de forma abrupta, disruptiva. Un paradís perdut: l’antic, polit i endreçat Vendrell dels “autòctons.” Per a ell l’afluència de població immigrada és antitètica a l’existència d’una vila ordenada i neta. Ergo, una vila amb població immigrada d’origen estranger és una vila desordenada i bruta. Dir això no és exactament el mateix que afirmar que els estrangers extracomunitaris són desordenats i bruts, però no n’hi falta gaire. I, en qualsevol cas, l’efecte (que és, al capdavall el que busca el senyor Armengol) ve a ser el mateix: Dir la cosa –aquella cosa que tanta gent simple i ximple pensa i que tants bons rèdits electorals dóna-, però amb aquella subtilesa que permet després, si cal, negar haver-la dit, no fos cas que ens titllessin de racistes, oi?

Ara bé, el racisme traspua tot al llarg de l’entrevista, amb subtilesa i sense ella. No en va trobem en el discurs del capitost de l’angladisme local un tret que ha estat característic i transversal en totes les manifestacions històriques dels discurs nazifeixista, en les seves diferents formes i variants. Es tracta de la deshumanització de l’”altre”, del “diferent”, aquell a qui se li atribueixen tots els mals socials, sigui el jueu de l’Alemanya nazi o el negre de la Sud-àfrica segregacionista. Així, els treballadors i treballadores procedents de l’estranger (de fora de l’Estat espanyol) són considerats únicament i exclusiva en funció de la seva utilitat social i econòmica, i només tolerables en virtut d’aquesta. No se’ls considera pas, però, en la seva qualitat de persones, ni molt menys encara com a subjectes de dret. No tenen, per tant, res a aportar a aquesta societat, més enllà de ser objecte d’explotació. L’August Armengol argumenta de forma anàloga a com ho fa l’economia neoclàssica quan aquesta despersonalitza els treballadors tot conceptuant-los simplement com a factors de producció. És per això que només accepta la presència d’aquells extracomunitaris “que facin falta, ni un de més.”

L’entrevistat no amaga pas quina és la seva recepta per a solucionar el problema de la presència (entenem que excessiva, des del seu punt de vista) entre la població vendrellenca de treballadors i treballadores nascudes fora de la Unió Europea i en situació administrativa irregular –que no “il•legals”, atès que aquest adjectiu no admet aplicació a les persones, malgrat l’ús extensiu que se n’ha fet als mitjans de comunicació. Aquesta recepta és la deportació als seus països. Puix que aquesta mena d’actuacions resten lluny de les competències que el règim local espanyol atribueix als municipis, l’August Armengol postula que el que s’ha de fer des de la casa de la vila és adoptar un paper actiu en la delació d’aquests veïns i veïnes i enviar el seu expedient a la Subdelegació del Govern, tot instant-la a què tramiti la seva deportació. L’arma per “localitzar-los”, el Padró municipal, un registre administratiu posat al servei de la neteja ètnica. Per a aquells i aquelles que no estiguin empadronades, l’August Armengol disposaria escamots de la policia local que pentinarien la vila per atopar-los, tot requerint la identificació a qualsevol persona de pell fosca, trets magribins, africans o llatinoamericans. Benvinguts al Vendrell net i ordenat de la PxC… Aneu amb compte i no prengueu massa el sol a Coma-Ruga a l’estiu, que potser també us demanaran el carnet a vosaltres.

Segons l’entrevistat, s’està produint un procés de “substitució” de població autòctona per “immigrants” (un procés, a més, afavorit pels poders públics, i per “interessos amagats.”) Aquí trobem una curiosa estratagema discursiva. És evident que s’està produint una substitució en alguns segments del mercat laboral, atès que els treballadors extracomunitaris són impel•lits a realitzar aquelles feines que els treballadors autòctons no desitgen, és a dir, aquelles feines socialment menys valorades, ateses les seves condicions de precarietat laboral i salarial. (Cal fer notar que l’entrevistat no qüestiona la necessitat de l’existència de llocs de treball d’aquestes característiques –tot i que concedeix que “[t]ampoc hem de permetre sous gairebé esclavistes”-, sinó el fet que aquests siguin ocupats per estrangers.) Però aquesta situació no és nova i s’ha produït sempre, històricament, en tots aquells períodes de creixement econòmic que han comportat l’arribada de força de treball immigrada a casa nostra, primer de diverses regions peninsulars, i ara que vivim en un món globalitzat, de més lluny encara. Potser no està de més recordar a tants militants, simpatitzants i votants de la PxC procedents de la vella immigració espanyola que els “moros” i “sudaques” d’avui no són sinó els “murcianos” i els “xarnegos” d’ahir. Ells són el que vosaltres vau ser.

Ara bé, el discurs simple i ximple del líder angladista confon deliberadament els mecanismes de la segmentació laboral amb els de la selecció natural darwiniana i ve a equiparar el desplaçament d’uns treballadors per uns altres en determinats estrats del mercat laboral amb la substitució física d’una població indígena primigènia (els “autòctons”, l’espècie amenaçada) per unes hordes de races invasores. De cap altra manera es pot entendre que la solució que ofereix a aquesta qüestió sigui la d’incentivar la procreació entre la població “autòctona”, mitjançant una proposta com ara condicionar els ajuts familiars municipals al naixement d’un segon fill (“autòcton”, evidentment, atès que els “immigrants”, l’espècie a extingir, no mereixerien cap atenció municipal en el Vendrell ordenat i net del senyor Armengol.) Aquesta proposta d’incentiu selectiu a la natalitat no només és profundament estúpida (diguem-ho clar) sinó que, a més, la seva argumentació deixa ben palesa la consideració que li mereix el dret de les dones a disposar lliurement del seu propi cos: “El mínim per assolir una societat productiva és que cada dona tingui dos fills.” En conclusió, els “immigrants” són valorats per la seva capacitat productiva, les dones per la seva capacitat reproductiva. Els uns i els altres resten subordinats, per tant, a unes necessitats alienes, definides en termes d’acumulació de capital i de preservació de l’espècie (de la “raça”, en aquest cas.) Res més allunyat d’una concepció moderna i mínimament democràtica de la ciutadania.

L’August Armengol aclareix que quan diu “autòctons” es refereix a “persones amb la nacionalitat espanyola”, però que fa servir aquest eufemisme perquè “aquesta denominació fereix algunes susceptibilitats a Catalunya.” Es tracta, sens dubte, d’una confessió mig avergonyida de compromís –des d’unes coordenades clarament racistes- amb un determinat projecte nacional, com no podia ser d’altra manera tractant-se d’un partit el president del qual –segons confessió pròpia- du el franquisme, la bandera espanyola i l’àliga imperial al cor. Un altre exemple de la subtilesa angladista, doncs. No es pot anar pel món cridant “los españoles primero”, i menys encara a Catalunya. Cal destacar, però, que l’accent del discurs es troba en el fet migratori, quan –en realitat- aquest és secundari. Un espanyol sempre serà benvingut a Vic i al Vendrell, vingui d’on vingui i parli com parli, perquè a la PxC només li preocupa la desnacionalització d’Espanya (de cap altra manera es pot entendre l’afirmació de l’Armengol segons la qual la seva actitud davant els “immigrants” musulmans és “un mecanisme d’autodefensa nacional”.) El que configura el món dels senyors Anglada i Armengol és l’existència d’espanyols i no-espanyols, és a dir, d’éssers fets de la substància nacional adequada, d’una banda, i de gent que, de l’altra, tenen la desgràcia d’haver estat confegits amb altres substàncies, generalment més fosques (en qualsevol cas, diferents i –en conseqüència- d’inferior qualitat.) És així com la condició d’espanyol no només dóna drets de ciutadania –faltaria més- sinó que també atorga carta de vendrellenc de tota la vida, sigui quin sigui l’origen geogràfic concret de la persona (perquè en aquest cas, l’origen perd tota rellevància), i sigui quina sigui l’actitud de la persona davant la llengua i la cultura pròpia de la vila i del país. Aquí sí que hi hauria lloc a parlar de “substitució”, i en concret, de substitució lingüística, un problema ben real, al contrari que els espantalls darwinians que acostuma a remoure el senyor Armengol. Un problema que, evidentment, no han inventat pas els “immigrants” (en el sentit impropi i restringit en què es fa servir aquest mot en el discurs angladista… i en el dels mitjans de comunicació), els quals més aviat se l’han trobat i han hagut d’adaptar-se, per força, als usos lingüístics dominants a Catalunya.

Però és clar, el conflicte lingüístic no existeix en el món dels senyors Anglada i Armengol, com no existeix cap altre conflicte que no es pugui representar com un camp de batalla en el qual els “autòctons” espanyols són en una trinxera i els “immigrants” no-espanyols en l’altra. Més ben dit, el conflicte lingüístic només existeix en la mesura en què se’l pot utilitzar per a fins propis. És ben curiós veure les campanyes de denúncia de comerços regentats per estrangers dutes a terme per la PxC al Vendrell, i a d’altres indrets, com Calafell, amb l’excusa que molts d’aquests establiments infringeixen la legislació en matèria de política lingüística. Certament, és ben lloable aquesta dedicació a la causa de la normalització de la nostra llengua dominada i subalterna. El que és curiós, en canvi, és que els senyors de la PxC mai hagin trobat cap establiment infractor regentat per un ciutadà del Regne d’Espanya (tant se val on hagi nascut, a Creixell o a Ponferrada.) És curiós, perquè juraria que n’hi ha uns quants, tant al Vendrell com a Calafell… corregiu-me si m’equivoco. Una instrumentalització tan summament barroera d’una qüestió tant important com és la de la llengua els hauria de fer caure la cara de vergonya, si en tinguessin.

Què voleu que us digui, a mi l’espantall de la desnacionalització d’Espanya no em treu la son. De fet, me la bufa… així de clar. Em preocupa més veure que tants i tants conciutadans vinguts fa molts anys d’altres indrets de l’Estat –o, pitjor encara, els seus fills nascuts aquí- persisteixen en ignorar o en menysprear l’existència de la llengua pròpia de la terra que els va acollir. I mentre això passa veig com als cursos de català que organitza l’Ajuntament del poble on visc assisteixen majoritàriament veïns vinguts de Romania, i que les places que s’ofereixen són insuficients per a cobrir la demanda d’aquestes persones. Mentre això passa, veig a xavalets marroquins de Vilafranca que atenen els clients del comerç familiar en català. Doncs bé, quan observo aquestes coses em pregunto per quins set sous haig de considerar que els uns són, per definició, millor que els altres o perquè uns han de merèixer tots els drets i els altres cap. Malgrat tot, em nego a situar-me al nivell dels senyors Anglada i Armengol, em nego a considerar aquesta qüestió com un problema d’immigrants bons i d’immigrants dolents, així, en bloc. Perquè, certament, el problema és ben bé un altre.

Però pel senyor Armengol sí que hi ha “immigrants” millors que d’altres. Ja hem vist com, de fet, hi ha tot un segment de població arribada d’altres terres que no entren en aquesta categoria, atesa la seva espanyolitat, la qual –per art de màgia- esborra tota diferència i els situa de ple en la categoria d’”autòctons”. Però a més, fins i tot entre els no-espanyols n’hi ha alguns que són preferibles a uns altres. Atès que n’hi ha un mínim que són necessaris –segons afirma- per a atendre les necessitats productives del país, hem de poder triar els “que siguin beneficiosos, i no els conflictius.” (Està clar: beneficis sense conflictes, el somni del pensament burgès d’ahir, d’avui i de sempre… tot i que el dirigent angladista afirmi que “[n]osaltres no som ni de dretes ni d’esquerres.”) Pel senyor Armengol, com pel senyor Fernández Díaz, els llatinoamericans són preferibles, atès que s’adapten millor al país. No cal buscar aquí cap altra raó que una simple preferència per persones procedents de les antigues colònies de l’imperi hispànic, que ja parlen espanyol (algunes potser també parlen la seva llengua dominada, com el quítxua, però només ho faran en la intimitat), la qual cosa –figura- no comporta efectes de desnacionalització tant greus com l’arribada de persones d’altres indrets. Aquests són els “immigrants beneficiosos”. En canvi, en l’extrem inferior de l’escala dels indesitjables, dels “conflictius”, hi ha les persones procedents de països de cultura àrabomusulmana, agrupats de forma indiferenciada sota la categoria “islàmics”. Així, diu el senyor Armengol, “[a]mb la contractació en origen voldríem reduir a zero el contingent de procedència islàmica.”

Val a dir que en el discurs angladista el mot “islàmic” és un keyword que permet procedir a generar un imaginari d’odi a partir d’una mescladissa indiferenciada entre la religió islàmica, la cultura àrabomusulmana, el projecte polític de l’integrisme i el fantasma del gihadisme armat, tot plegat amanit amb els mites fundacionals de la historiografia nacionalcatòlica i amb el rebuig tradicional a la figura del “moro”, l’”altre” per excel•lència del nacionalisme espanyol. Veiem un exemple d’aquest totum revolutum. A la pregunta “Perquè els considera conflictius?”, l’August Armengol respon: “No ho diem nosaltres. Alquaeda [sic], integrisme islàmic, ells han vingut a reconquerir l’Àndalus [sic], que és tota la Península. De fet, el seu califat va des d’aquí, passant pels Pirineus fins a l’Extrem Orient. Confonen religió amb Estat i volen constituir un estat islàmic aplicant la Sharia (llei islàmica, el cos del dret islàmic). A Europa hi ha 20 milions de musulmans [-suposo que en aquest còmput no s’inclou les poblacions musulmanes originàries, com els bosnians, els albanesos i els turcs europeus-], no és una xifra per no tenir en compte. L’algerià Ben Bela diu que conqueriran Europa amb el ventre de les seves dones i des de les mesquites se’ls diu que tinguin cinc fills.” Au, embolica que fa fort!

Realment, l’escola franquista va fer molt de mal. Ja és ben trist veure tot un expresident de govern espanyol confessant en un acte públic en una universitat nord-americana que les seves orientacions en política internacional es derivaven del fet que “cap musulmà se li havia disculpat pel fet d’haver envaït el seu país durant vuit segles.” (Ja em perdonareu la boutade: Posats a fer, després del Perejil podríem haver ocupat Lampedusa i retenir-la fins que el president de la República Italiana es disculpés per la invasió de les legions romanes, no?) Més trist encara és llegir la mena de discurs amb el qual el senyor Armengol ha aconseguit el vot de més de 2.000 incautes vendrellencs i vendrellenques que sembla que es creuen aquesta mena de coses. Aquest discurs és anàleg, pel que fa al seu caràcter simplista i fal•laç, al dels sermons pamfletaris d’un conegut locutor radiofònic de la COPE, amb els seus “roviretxes” i “zeta-patasunes.” Aplicant la mateixa lògica, jo podria sumar pomes amb peres i afirmar que les persones immigrades a Catalunya procedents de la resta de l’Estat són “conflictius”, tot apel•lant als Guerrilleros de Cristo Rey, el Batallón Vasco Español, la Inquisició, la conquesta i extermini dels pobles originaris d’Amèrica, l’expulsió dels jueus, l’ocupació borbònica, el Decret de Nova Planta, la Falange, la guerra del 36, els quaranta anys de barbàrie franquista, la cabra de la legió… i un llarg etcètera. Però, evidentment, mai no ho faré, perquè no trobo lícit atribuir als pobles la responsabilitat sobre allò que fan els seus governants, ni sobre allò que postula la religió majoritària en el seu país, ni menys encara prendre la part pel tot, ni –en definitiva- acomodar realitats complexes en esquemes binaris d’amic/enemic.

Anem a pams. L’associació indiscriminada dels treballadors marroquins amb al-Qaeda és simplement fal•laç i ridícula, com ho és l’apel•lació a la “reconquesta” d’al-Àndalus. Una cosa és que l’irredentisme andalusista formi part de l’imaginari de determinats sectors de l’integrisme polític dels països àrabomusulmans (o musulmans a seques), àdhuc del gihadisme armat. Una altra cosa és que els moviments de població procedents d’aquests països –principalment del Magrib- responguin a una estratègia política, organitzada i conscient, de “reconquesta”, una pretensió que és tan absurda que no mereixeria ni ser discutida. Però la discutirem una mica, atès que hi ha tanta gent simple i ximple que se la creu. Començarem dient, per si algú no ho sap, que l’anomenada “Reconquista” és un mite historiogràfic i que els “moros” no van envair Espanya, pel simple fet que aleshores Espanya no existia. En conseqüència, al-Àndalus –si és que es pot parlar d’al-Àndalus com a unitat política- no era pas una part ocupada del nostre país –si és que hem de considerar Espanya el nostre país… que aquesta és una altra!-, sinó el país dels seus pobladors d’aleshores, els andalusís, els quals no eren ni els marroquins ni els algerians d’avui, malgrat que la tradició racista espanyola faci servir el mateix mot (“moro”) per referir-se als uns i als altres. També cal aclarir que els pobladors dels regnes andalusís no eren tots àrabs, atès que hi havia entre ells grups de població amaziga, hebrea i visigòtica, ni musulmans, puix que n’hi havia que professaven el judaisme i el cristianisme. La presència continuada d’aquests regnes andalusís durant vuit segles en territori peninsular (que no espanyol) no es pot considerar una ocupació, en la mesura en què un no pot ser un ocupant en la terra on ha nascut i on ho van fer els pares, avis, besavis i rebesavis. Ni la lenta i discontinua expansió dels regnes cristians per territori peninsular, que va acabar menant, després de centenars i centenars d’anys, a la desaparició dels regnes andalusís i al desplaçament forçós –seguint els cànons de neteja ètnica característics de l’època- de la majoria de la seva població, pot considerar-se una “reconquesta”, atès que no responia a un projecte polític conscient d’unificació de quelcom prèviament desunificat. Bàsicament perquè no es coneix a la història cap projecte polític territorial que tingui una continuïtat de vuit segles. Aquest, evidentment, va ser reconstruït (inventat) a posteriori, molts segles després, pels historiadors que treballaven al servei de la idea nacional espanyola.

Els treballadors marroquins que venen avui al nostre país, venen a “reconquerir” alguna cosa? És força evident que aquestes persones no venen motivats per cap projecte polític de recuperació territorial, sinó més aviat, per projectes personals de millora de la seva vida. Venen a treballar, a guanyar diners, a enviar diners a casa i –si pot ser- a tornar havent estalviat, o bé a romandre aquí més temps mentre això no sigui possible, potser per sempre (tot i que això no ho poden saber, sovint les coses no són tant fàcils com hom s’esperava de bon principi, i l’estança que inicialment es va plantejar com a temporal es perpetua…) Si fa o no fa el mateix que han fet tots els treballadors immigrants a tot arreu i a totes les èpoques des de la primera onada de la industrialització. Això els converteix en agents, conscients o inconscients, d’una conjura “islàmica” internacional adreçada a dominar Europa? Només una ment malalta pot pensar una cosa així. Sobre la confusió entre religió i Estat: És evident que un dels problemes històrics que pateixen els països àrabomusulmans és el fet que no han passat per un procés de secularització i de separació del poder civil i religiós anàleg al que ha viscut Europa des de l’època de la Il•lustració. Tot i així, la situació és desigual dins d’aquests països, on hi ha règims totalment laics, com el sirià, i d’altres on la religió configura –efectivament- el gruix de l’ordenament jurídic i dels usos socials, com el saudita. No em sembla pas que el Regne del Marroc –un Estat on hi ha un règim, certament, no democràtic- sigui un dels països musulmans amb un major grau d’imbricació entre el poder polític i el religiós, ni un dels que tinguin una població amb una mentalitat més tradicionalista en matèria religiosa (tot i que, evidentment, hi ha grans diferències entre unes regions i altres del país, així com entre les àrees urbanes i les rurals.) Ara bé, i en qualsevol cas, el senyor Armengol, que no és precisament una persona que es pugui proclamar hereva del projecte il•lustrat, torna a atribuir als pobles els pecats dels seus governants, i a generalitzar abusivament a partir dels postulats defensats per determinats sectors polítics d’aquests països, que només es representen a sí mateixos. Li convindria tenir en compte que també a Europa aquest procés de secularització ha estat força irregular i resta lluny d’estar conclòs. No debades el nou alcalde del Vendrell representa una formació política un dels partits de la qual es declara “socialcristià” –confessional, per tant-, que manté posicions en matèria de llibertat sexual o de polítiques d’igualtat entre homes i dones, que res tenen a envejar a les que –segons el senyor Armengol- es difonen a les mesquites. Ens podríem estendre sobre el paper que juga el Vaticà en l’arena política italiana, o la dreta religiosa els Estats Units. Però potser no cal perquè els senyors Anglada i Armengol, essent qui són i venint d’on venen, són les persones menys indicades per a donar a ningú exemple de laïcitat. Encara estic veient en Josep Anglada en un míting de Fuerza Nueva a finals dels 70, al costat de Blas Piñar, afirmant que “Cristo es nuestro comandante.”

És clar, el problema potser no és el de la separació entre l’esfera política i la religiosa, sinó simplement que la “nostra” religió és la bona i la seva no. Aquesta és una qüestió, però, que des de la meva posició d’ateisme militant no em penso pas posar a discutir. Però sí m’interessa destacar el fet que, al capdavall, no ens trobem davant d’un conflicte entre religions, malgrat que la PxC, com tota l’extrema dreta europea, se sent còmoda amb el discurs de la islamofòbia, un discurs que a nivell global, després de la caiguda del mur, de l’11-S, i de l’ocupació militar anglonord-americana de l’Afganistan i de l’Iraq, ha esdevingut el substitut funcional de l’anticomunisme en la retòrica de la dreta en els països del primer món industrialitzat. Pel que fa a la PxC, però, ens trobem davant d’un partit que defensa una política obertament racista, es vesteixi com es vesteixi. No fa gaire va organitzar una campanya a Vic per impedir l’obertura als baixos d’un edifici d’un oratori evangèlic. Aquí el problema no era exactament la religió, sinó el fet que els cristianíssims fidels d’aquest oratori fossin negres africans, la qual cosa –pel que es veu- va generar l’alarma entre alguns dels veïns.

És evident que el senyor Armengol no és un home de matisos i d’anàlisis fines. Quan l’entrevistador li fa notar que “[n]o tots els immigrants d’aquests països [àrabomusulmans] practiquen la religió islàmica”, el capitost angladista li etziba la següent resposta: “La seva missió és sotmetre’ns mentint-nos.” Una aital afirmació, que no té res a veure amb allò que l’entrevistador deia, requeriria d’alguna mena d’argumentació, atès el seu caràcter d’acusació pura i dura. Però no. Aquesta argumentació no es troba enlloc. I és així com opera el discurs de la PxC, a base de consignes que difonen l’existència d’un suposat pla islàmic per sotmetre Europa, que no cal demostrar perquè tothom el coneix i tothom en viu les conseqüències. L’exemple són els banlieus de París i de les perifèries urbanes a França, “territoris de conquesta” d’aquesta nova invasió… Home, posats a conquerir, sincerament, en lloc d’ocupar els suburbis jo hagués començat pels Camps Elisis, el Boulevard Saint Germaine i Montmartre… i hagués convertit el Sacré Coeur en una mesquita. No et fot! (Ja em perdonareu, però hi ha afirmacions que no mereixen més que la burla oberta i directa.)

Una altra pedra de toc d’aquest discurs: L’equació immigració = delinqüència. Diu l’August Armengol: “El 70% dels delinqüents són immigrants” (per cert, d’on surt aquesta dada?), i també que “[l]a sensació d’inseguretat que hi ha ara no hi havia estat mai.” No em posaré a discutir-ho, puix que la “sensació” d’inseguretat, com totes les sensacions, és quelcom subjectiu i personal, i difícilment ens podrem posar a mesurar-la per comprovar si aquesta afirmació s’ajusta o no a la realitat. M’interessa més assenyalar que, com en el cas del lepenisme, l’angladisme està tenint èxit en un aspecte, com és l’assumpció de bona part dels seus postulats per part d’altres partits de dreta. Només cal observar els missatges que han ofert en campanya el PP i CiU. En municipis com Badalona la PxC no hagués pogut treure res si s’hagués presentat, perquè l’impresentable mamporrero Xavier Garcia Albiol va fonamentar tota la seva estratègia electoral sobre l’esmentada equació. Com en la propaganda de campanya de la PxC al Vendrell, també en les intervencions televisives de les darreres setmanes, personatges com ara en Piqué, en Fernández Díaz o en Duran i Lleida han deixat ben clar que, per a ells, “inseguretat” i “immigració” són mots que pertanyen a un mateix camp semàntic.

A la pregunta “[e]s consideren racistes?”, l’August Armengol respon: “No. Però tenim dret a escollir.” Aquesta resposta és, a totes llums, evasiva i insatisfactòria. Bàsicament, perquè la frase és incompleta. Què és allò que tenen dret a escollir els senyors de la PxC? Jo crec que el senyor Armengol vol dir que tenen dret a escollir amb qui volen conviure i amb qui no. Si és així, ens hauria d’aclarir quins són els criteris que fonamenten la seva tria. Puix que queda ben clar quins són aquells que no mereixen conviure amb nosaltres, “autòctons de nacionalitat espanyola”, i resulta que tots ells són estrangers, de pell fosca i, en molts casos, musulmans, haurem de deduir que aquests criteris tenen quelcom a veure amb la seva nacionalitat, els seus atributs físics i la seva religió. D’això en podem dir racisme o en podem dir com el senyor Armengol vulgui, però em sembla que la cosa queda ben clara. “Mai no hem discriminat ningú”, diu, quan tot el seu projecte polític es fonamenta en la discriminació sistemàtica d’una part de la població de la vila. Potser el dirigent angladista es trobaria més còmode en un Vendrell on aquestes persones estiguessin confinades en bantustans i només hi sortissin per treballar, de tal manera que poguéssim aprofitar les seves capacitats productives sense que se’ls imposés als insegurs “autòctons” la seva presència. Potser la Sud-àfrica de l’apartheid sigui un model pel senyor Armengol. Allà el “dret a escollir” dels blancs d’origen britànic i holandès estava institucionalitzat, com també ho estava la obligació de callar i obeir per a la resta de la població.

L’altra pedra de toc del discurs: Les ajudes socials, acaparades abusivament –segons el senyor Armengol-, pels “immigrants.” Aquest també és un element característic del discurs polític de l’extrema dreta racista a tota Europa. Sembla ser que els treballadors estrangers no tenen dret a rebre allò que els toca en la redistribució de la part del producte social que reparteixen els poders públics en forma d’ajuts i serveis. Com si la Seguretat Social espanyola no tingués avui superàvit i més cotitzants que mai gràcies a aquestes persones, que viuen i treballen aquí, paguen impostos –directes i indirectes-, consumeixen aquí i contribueixen en no poca mesura a l’economia del país…

No se com ho veieu, però crec que s’ha acabat el temps d’anar fent la viu-viu i que cal començar a combatre seriosament tota aquesta merda.