Arxius

Arxiu d'Autor

El dia 13 votem

Desembre 1, 2009 josepmgarcia Deixa un comentari

El dia 13 fem un petit exercici de sobirania. Restringida i vigilada, però el fem, què collons… I també a l’Arboç.

Serà el primer (simulacre) de referèndum en la meva vida en el qual votaré i guanyaré, atès que molt previsiblement vencerà el “Sí” per majoria aplastant, almenys aquí al poble. En tots els anteriors en els que ho he fet (Constitució Europea, Estatut) vaig perdre. La diferència (i vet aquí la llàstima) és que aquells van tenir validesa jurídica i legal, i aquest no en tindrà cap. Però tot arribarà…

Hi ha algunes cosetes que voldria escriure sobre tot el tema aquest de les consultes i el tipus d’aliances políticosocials que les anima. Perquè, malgrat que jo votaré el dia 13 i ho faré (evidentment) pel “Sí”, tinc una certa perspectiva crítica sobre tot plegat i, en general, sobre el que a mi em sembla una certa tendència de l’esquerra independentista a quedar molt sovint subsumida en campanyes  interclassistes (i àmpliament participades pels partits institucionals) la qual a mi, com a observador extern (però empàtic), no m’acaba de fer gaire el pes… Malauradament, no tinc massa temps per posar-m’hi aquest dies i desenvolupar el tema, però espero poder-ho fer en breu.

Categories:Campanyes, Política

Els resultats desitjats

Avui és un dia trist per a Irlanda i per a Europa, perquè aquest cop ha guanyat el vot de la por i de l’engany, i el Tractat de Lisboa ha estat aprovat. Fa ràbia, perquè crec que sobren motius per rebutjar aquest Tractat, com en sobraven per rebutjar l’anomenada Constitució Europea a la qual substitueix, i en contra de la qual vaig votar quan es va celebrar el referèndum al nostre país. Però és que, a més, si jo fos irlandès hagués votat que NO ja simplement per una qüestió de dignitat: qui s’han cregut que són aquesta gent per a fer-nos votar un altre cop una cosa que hem rebutjat?

I així, la lliçó que cal extraure de tot aquest afer dels referèndums a Irlanda és la manca de contingut democràtic de l’actual procés de construcció europea (cosa que, de fet, ja era prou coneguda). Primer, pel fet que davant l’evidència del rebuig popular a la Constitució Europea (la victòria del NO a França i als Països Baixos), es formuli un nou tractat amb uns continguts idèntics però un nom diferent, i es plantegi un procés d’aprovació a tots els Estats per via parlamentària, tot furtant-li als ciutadans el seu dret a decidir sobre aquesta qüestió (no fos cas que aquests tornin a respondre amb una negativa). En segon lloc, pel fet que l’únic Estat de la UE on el Tractat s’ha d’aprovar per la via de la consulta popular (perquè així ho exigeix la Constitució irlandesa), aquesta s’hagi de repetir perquè el resultat no ha estat el desitjat per les elits polítiques i econòmiques que construeixen aquesta Unió Europea neoliberal i militarista, contrària als interessos dels treballadors (treballadores) i dels pobles.

Està clar, en aquesta democràcia burgesa els “ciutadans” som criatures menors d’edat a les quals només cal consultar per a guardar les formes i quan no queda més remei, però sempre per ratificar allò que els que manen ja han decidit que és bo per nosaltres. Els referèndums s’organitzen per guanyar-los, i si no es guanyen es repeteixen tants cops com calgui fins que s’hagi aconseguit enganyar i atemorir prou la gent com per a que votin allò que han de votar.
Aquestes dies enrere, quan vaig a estar Irlanda vaig tenir l’ocasió de seguir una mica la campanya pel referèndum als mitjans locals, i també al carrer, com pot acreditar la gran quantitat de fotos que vaig fer de cartells de col·lectius i organitzacions que demanaven el vot pel NO, els quals es podien trobar per tot Dublín. Cal dir que també n’hi havia demanant el vot pel Sí, dels partits de l’establisment (Fianna Fáil, Fine Gael i el Labour Party), però d’aquests no tinc fotos perquè no m’interessaven gens. Una de les coses que em va deixar més flipat va ser la implicació de les grans empreses del país demanant directament el vot pel sí, amb unes pràctiques d’agitprop que jo titllaria (com a mínim) de dubtosament democràtiques. Així, per exemple, resulta que Ryanair (una de les principals companyies de la República d’Irlanda) publicava cada dia un anunci a tota pàgina en el diari de major difusió del país (l’Irish Independent) demanant el vot afirmatiu al Tractat de Lisboa i també… prometent vols gratis a aquells que votessin que Sí! (Això és del tot cert, podeu consultar les hemeroteques si no em creieu, i també podeu fer un cop d’ull a aquest enllaç).

I és clar, davant aquesta piconadora empresarial, política i mediàtica, les organitzacions de l’esquerra irlandesa (Sinn Féin, Éirigí, Irish Republican Socialist Party, Workers Party…) i les plataformes de la societat civil (People’s Movement, COIR…) contràries a Lisboa, que l’any passat van donar la “campanada” amb una campanya més que exitosa, aquest cop ben poca cosa han pogut fer.

Però, vaja, suposo que els diaris de demà ens parlaran de tot plegat com una gran notíca de la qual tots “els europeus” hem d’estar contents, perquè els resultats a Irlanda han estat els que havien de ser, perquè “Europa” és un bona cosa per tothom i bla, bla, bla…

Lamentable. Si James Connolly s’alcés de la seva tomba segur que li entrarien ganes de vomitar.

(Cartell del WSM)

Categories:Política

Tornant de la vella Hibèrnia

Setembre 6, 2009 josepmgarcia Deixa un comentari

Torno a ser a casa després d’una setmana voltant per Dublín i rodalies. Si tinc temps un altre dia faré cinc cèntims per escrit de les meves impressions sobre aquestes petites vacances. El millor d’Irlanda (ja ho sabeu) la seva gent, el pitjor (també) la climatologia tan característica d’aquelles illes del nord, que fa que hagis d’anar amb el paraigua amunt i avall tot el dia…

De moment us deixo aquí aquest enllaç per a que pugueu fer un cop d’ull a algunes de les fotos que he fet aquests dies.

I demà a currar, que ja toca!

Categories:Anecdotari

Jessie Williams

L’altre dia vaig fer un nou descobriment musical d’aquests que a mi m’agraden. Com bé sabeu (veieu aquest post de fa mesos sobre el cantautor anglès Al Baker), tinc una certa inclinació per la música folk, i especialment per aquell subgènere que s’acostuma a anomenar “riot folk”, “folk punk” o, fins i tot -malgrat que pugui semblar paradoxal- “antifolk”. Ja sabeu que la gent que es dedica a la crítica musical són uns feres inventant etiquetes… Bé, en qualsevol cas, on jo anava era aquí: Resulta que tafanejant per la xarxa em vaig topar amb la web de la Jessie Williams, una jove cantant californiana, una mena d’híbrid (femení) de Bob Dylan i  Johnny Rotten, que és del milloret que he sentit en molts de temps. Mireu (i escolteu)…

Si us agrada i voleu conèixer quelcom més sobre ella i la seva música, podeu entrar a la seva pàgina web, des d’on us podreu descarregar de franc totes les cançons dels seus quatre discos i llegir les seves lletres (senzillament, magnífiques). També podeu escoltar-la a la seva pàgina a Myspace i a Last.fm.

Apa, gaudiu-ne, perquè -malauradament- dubto molt que la veiem mai tocar en directe per aquestes contrades (o potser sí?)…

Categories:Música

Punk irlandès

Quina és la millor manera per preparar-se mentalment per una setmana de vacances a Dublín? Doncs escoltar The Mahones, naturalment.

Categories:Música

Aventures amb E. P. Thompson

De vegades això de navegar per Internet et du agradables sorpreses. Ahir vaig descobrir “Reading the Maps”, un blog que és una autèntica joia. Aquest blog és compartit per dos nois i una noia d’Auckland, Nova Zelanda. Un dels nois -i, de fet, l’autor de la majoria de les entrades al blog, sota el nickname de “Maps”- és Scott Hamilton, un jove sociòleg que s’ha passat els últims anys escrivint una tesi doctoral sobre E. P. Thompson i, més concretament, sobre el seu llibre “The Poverty of Theory and Other Essays” (sembla clar allò que diu tanta gent de què “Thompson és l’historiador preferit dels sociòlegs…) La tesi està pendent de publicació, però en Hamilton porta des de l’any 2006 explicant al seu blog algunes de les seves descobertes en arxius d’Anglaterra, en converses amb gent propera a Thompson, com l’historiador anglès John Saville (impulsor, juntament amb el mateix Thompson de la revista New Reasoner, antecedent de la mítica New Left Review fundada el 1960), o la seva dona -i també historiadora-  Dorothy, en la lectura de cartes i documents inèdits, etc. Per totes aquelles i aquells que, com jo, estigeu interessats en la figura del més gran historiador social de la segona meitat del segle XX (i figura clau del moviment pel desarmament nuclear dels anys 80), segur que us resultarà una lectura interessant. En aquesta pàgina trobareu els enllaços a tots els posts sobre Thompson que Hamilton ha anat escrivint durant els anys 2006-2009. (Al blog també hi trobareu altres reflexions sobre qüestions d’historiografia que potser us resulten d’interès, tot i que hi ha també moltes entrades sobre temes relacionats amb la política neozelandesa que a mi em resulten més aviat incomprensibles…)

Per cert, Hamilton (com Thompson) també escriu poesia, i té un llibre de poemes publicat, “To the Moon in Seven Easy Steps”. Dubto molt, però, que estigui traduït o que es pugui trobar en la seva edició anglesa en cap llibreria de casa nostra.

Categories:Història

Criminalitzant

Llegeixo a Kaosenlared.net que l’organització unionista Ciutadans està molt preocupada per la música i les lletres d’en Cesk Freixas, fins al punt que, segons es diu en aquest web, l’esmentat partit “ha demanat avui a l’Ajuntament de Figueres a través d’un comunicat que no inviti el músic … a actuar al Festival Acústica, que es farà a finals de mes”. Entre d’altres “motius” per a justificar aquesta sol·licitud al·leguen el fet que el cantautor penedesenc “militi en organitzacions independentistes radicals sorgides de la dissolució de Terra Lliure i que durant les eleccions europees col·laborés amb la candidatura Iniciativa Internacionalista, llista que primerament fou impugnada pel govern espanyol però permesa a última hora” (“permesa”, per cert, ni més ni menys que pel Tribunal Constitucional espanyol, cosa que als molt constitucionalistes senyors de Ciutadans sembla que els resulta més aviat indiferent o, en qualsevol cas, d’inferior qualitat que la prèvia “impugnació” governamental). Per acabar-ho d’adobar, acusen les lletres de les seves cançons de “promoure l’odi i la violència” (comproveu-ho vosaltres mateixos escoltant les cançons de la seva pàgina a  Myspace, ja veureu com us entren unes ganes irreprimibles de començar a trencar coses). Només els falta suggerir que  l’actuació prevista d’en Cesk sigui substituïda per la de Melendi, Amaral o qualsevol altra starlet del pop espanyol…

Bromes a banda, la cosa és greu, perquè estem davant d’una nova (i lamentable) campanya de criminalització contra un treballador de la cultura, en aquest cas un músic, a causa de la seva militància política -com gairebé sempre,  independentista (en Cesk Freixas és militant d’Endavant-OSAN, fet del qual -evidentment- no s’ha d’amagar ni tampoc avergonyir, només faltaria!). Coneixia casos anteriors i similars de persecució, que han afectat (afecten)  a músics bascos (Fermín Muguruza, Soziedad Alkoholika, i altres bandes “sospechosamente pro-etarras”, com se les titlla en les webs de diverses organitzacions de l’extrema dreta espanyola), però no en coneixia cap encara a ca nostra. Em sembla bastant patètic tot plegat, però la veritat és que no em sorprèn gens, és “l’estil Ciutadans” (organització, per cert, que es postul·la a la seva web com “l’únic centre-esquerra no nacionalista”… com si l’espanyolisme fos una ideologia a-nacional, oi?)

Avui estic cansat i no tinc gaire cosa més a dir sobre aquest assumpte… a banda de desitjar a la gent de Figueres que gaudeixin del concert d’en Cesk. Jo me’n vaig a escoltar una de les cançons del seu últim disc, que tant m’inciten a odiar i a cometre actes violents (com ara aquesta), apa!

Categories:Música, Repressió