Avui és un dia trist per a Irlanda i per a Europa, perquè aquest cop ha guanyat el vot de la por i de l’engany, i el Tractat de Lisboa ha estat aprovat. Fa ràbia, perquè crec que sobren motius per rebutjar aquest Tractat, com en sobraven per rebutjar l’anomenada Constitució Europea a la qual substitueix, i en contra de la qual vaig votar quan es va celebrar el referèndum al nostre país. Però és que, a més, si jo fos irlandès hagués votat que NO ja simplement per una qüestió de dignitat: qui s’han cregut que són aquesta gent per a fer-nos votar un altre cop una cosa que hem rebutjat?
I així, la lliçó que cal extraure de tot aquest afer dels referèndums a Irlanda és la manca de contingut democràtic de l’actual procés de construcció europea (cosa que, de fet, ja era prou coneguda). Primer, pel fet que davant l’evidència del rebuig popular a la Constitució Europea (la victòria del NO a França i als Països Baixos), es formuli un nou tractat amb uns continguts idèntics però un nom diferent, i es plantegi un procés d’aprovació a tots els Estats per via parlamentària, tot furtant-li als ciutadans el seu dret a decidir sobre aquesta qüestió (no fos cas que aquests tornin a respondre amb una negativa). En segon lloc, pel fet que l’únic Estat de la UE on el Tractat s’ha d’aprovar per la via de la consulta popular (perquè així ho exigeix la Constitució irlandesa), aquesta s’hagi de repetir perquè el resultat no ha estat el desitjat per les elits polítiques i econòmiques que construeixen aquesta Unió Europea neoliberal i militarista, contrària als interessos dels treballadors (treballadores) i dels pobles.
Està clar, en aquesta democràcia burgesa els “ciutadans” som criatures menors d’edat a les quals només cal consultar per a guardar les formes i quan no queda més remei, però sempre per ratificar allò que els que manen ja han decidit que és bo per nosaltres. Els referèndums s’organitzen per guanyar-los, i si no es guanyen es repeteixen tants cops com calgui fins que s’hagi aconseguit enganyar i atemorir prou la gent com per a que votin allò que han de votar.
Aquestes dies enrere, quan vaig a estar Irlanda vaig tenir l’ocasió de seguir una mica la campanya pel referèndum als mitjans locals, i també al carrer, com pot acreditar la gran quantitat de fotos que vaig fer de cartells de col·lectius i organitzacions que demanaven el vot pel NO, els quals es podien trobar per tot Dublín. Cal dir que també n’hi havia demanant el vot pel Sí, dels partits de l’establisment (Fianna Fáil, Fine Gael i el Labour Party), però d’aquests no tinc fotos perquè no m’interessaven gens. Una de les coses que em va deixar més flipat va ser la implicació de les grans empreses del país demanant directament el vot pel sí, amb unes pràctiques d’agitprop que jo titllaria (com a mínim) de dubtosament democràtiques. Així, per exemple, resulta que Ryanair (una de les principals companyies de la República d’Irlanda) publicava cada dia un anunci a tota pàgina en el diari de major difusió del país (l’Irish Independent) demanant el vot afirmatiu al Tractat de Lisboa i també… prometent vols gratis a aquells que votessin que Sí! (Això és del tot cert, podeu consultar les hemeroteques si no em creieu, i també podeu fer un cop d’ull a aquest enllaç).
I és clar, davant aquesta piconadora empresarial, política i mediàtica, les organitzacions de l’esquerra irlandesa (Sinn Féin, Éirigí, Irish Republican Socialist Party, Workers Party…) i les plataformes de la societat civil (People’s Movement, COIR…) contràries a Lisboa, que l’any passat van donar la “campanada” amb una campanya més que exitosa, aquest cop ben poca cosa han pogut fer.
Però, vaja, suposo que els diaris de demà ens parlaran de tot plegat com una gran notíca de la qual tots “els europeus” hem d’estar contents, perquè els resultats a Irlanda han estat els que havien de ser, perquè “Europa” és un bona cosa per tothom i bla, bla, bla…
Lamentable. Si James Connolly s’alcés de la seva tomba segur que li entrarien ganes de vomitar.
(Cartell del WSM)
