Tornant de la vella Hibèrnia

Torno a ser a casa després d’una setmana voltant per Dublín i rodalies. Si tinc temps un altre dia faré cinc cèntims per escrit de les meves impressions sobre aquestes petites vacances. El millor d’Irlanda (ja ho sabeu) la seva gent, el pitjor (també) la climatologia tan característica d’aquelles illes del nord, que fa que hagis d’anar amb el paraigua amunt i avall tot el dia…

De moment us deixo aquí aquest enllaç per a que pugueu fer un cop d’ull a algunes de les fotos que he fet aquests dies.

I demà a currar, que ja toca!

Una conversa informal a propòsit de les eleccions europees

Aquesta conversa és fictícia, tot i que -com diuen a les pel·lícules- “està basada en fets reals”. L’escenari és el carrer i una cafeteria del centre de Barcelona un divendres al vespre. Els protagonistes són tres desencantats d’extrema esquerra majors de trenta anys (per tant, en edat de vot, tot i que acostumen a exercir aquest dret més aviat poc i més aviat a contracor).

ALFA: Així, què dius? que votaràs Iniciativa Internacionalista?
BETA: Doncs sí, no tenia massa clar si votaria o no, però amb tot el que ha passat aquests dies amb la il·legalització, la des-il·legalització i tot plegat, em sembla que els votaré. Dissabte fan un acte de campanya a Vilafranca amb el Garganté i m’hi passaré a veure què diu.
ALFA: Doncs jo no. Jo votaré Esquerra Anticapitalista. La gent de Revolta Global, ja saps, amb aquest rotllo evangelitzador seu, aquest gregarisme de la LCR, dels francesos, a nivell d’estratègia, copiant aquí això del “Nou Partit Anticapitalista”… A més, que van de “som la candidatura dels moviments socials”, i no és cert. La gent dels moviments se n’en fot. Bé, tampoc tothom, però vaja… Amb tot, els votaré, crec que hi ha bona gent, són la candidatura més presentable. Hi ha penya de la CGT allà?
BETA: Sí, almenys donant-hi suport. De fet, n’hi ha en totes dues.
ALFA: Està bé. Doncs és el que faré, votar aquests de la Quarta, i mira, a prendre pel…
BETA: Em sembla bé, si és el que vols fer. Jo els podria haver votat també… Igual que podria haver-me abstingut. De fet, jo vaig signar per a aval·lar la candidatura de RG, ens va passar els fulls un company en una assemblea de la secció sindical. Vaig signar sense estar gens convençut en aquell moment de què els anés a votar després. Al final votaré II, però ho faré bàsicament per tapar-li la boca al Rubalcaba i a tots aquests. El meu serà un vot contra la llei de partits. D’acord, és un postura reactiva, si vols, però crec que és necessari fer-ho.
ALFA: Ja, t’entenc. Però jo passo. Crec que és premiar els bascos i no s’ho mereixen. N’estic fins els nassos. Fins que l’esquerra abertzale no faci una autocrítica, renegui de la merda d’estratègia de la lluita armada que ja no serveix per res ni du enlloc…
BETA: Però la candidatura no és seva…
ALFA: Beta, jo se com s’ha cobat aquesta candidatura i et ben aseguro que…
BETA: Sí, d’acord. Segur que ho van estar parlant amb ells. I segur que estava més que pactat que si no hi havia il·legalització hi hauria un pronunciament públic de l’esquerra abertzale demanant el vot per ells. Aviam, entenc el que dius respecte els bascos, però el que no pretendràs és que ells acceptin que l’estratègia repressiva de l’Estat, amb les il·legalitzacions i tot això, els marqui l’agenda i els defineixi l’estratègia. Això és el que en Rubalcaba voldria…
ALFA: Sí, ja, però em tenen fins els ous… Fins que no facin una revisió completa del tema de la lluita armada i…
BETA: Però què et penses, que tot això ells no ho pensen? Que no ho saben? Et penses que no ho sap l’Otegi? L’Otegi i més gent…
ALFA: És clar que ho sap. El problema és que ho pensen, però no actuen en conseqüència…
BETA: Ja, però Alfa, per nosaltres és fàcil parlar. Ho desconeixem gairebé tot del que passa a Euskadi, a nivell de repressió quotidiana, de mil coses… Desconeixem els debats polítics interns que deu tenir aquesta gent…
ALFA: Tens raó… tens raó! Com sempre, tens raó, Beta. Però no els votaré. Votaré RG, porten més temps preparant la candidatura, treballant amb un munt de gent, i ara s’han presentat aquests d’II… Em sap greu per ells, després del que han currat no els votarà ningú. Tu fes el que vulguis, no passa res. Jo voto RG, tu votes II, i ja està.
GAMMA: I qui hi ha a la candidatura aquesta?
ALFA: Organitzacions indepes de diferents llocs de l’Estat, Galícia, Castella, Astúries… Algunes més presentables i d’altres que no ho són tant. Hi ha també gent de Corrent Roig, que han partit peres amb Izquierda Unida… Aquí a Catalunya hi dóna suport Endavant, Lluita Internacionalista… De fet, hi ha 3 o 4 persones de la LI a la llista, van treure un comunicat donant suport a la candidatura i demanant-hi el vot… Després hi ha el Garganté de número 3, que està a la CGT, a autobusos…
GAMMA: I les CUP? Què fan les CUP amb tot això?
ALFA: També hi donen suport. De fet, diria que hi estan totalment abocades en la campanya des que s’ha sabut del cert que no s’anul·laria la llista. Sobretot allà on Endavant té més força, però no només. Crec que hi donen suport en conjunt. Segurament les CUP debien haver estat negociant entrar en la candidatura d’II, però al final hauran tingut les seves assemblees i ho hauran desestimat, per precaució. Precisament per por a que una possible anul·lació d’aquesta els pogués afectar posteriorment a ells, com és lògic. Fins i tot van treure un comunicat públic no fa gaire anunciant “a bombo i platillo” que ells no es presentaven a les europees, per a que quedés clar…
BETA: Ja. II farà una bona campanya a comarques, amb el suport de les CUP, que són els únics que tenen assemblees locals arreu i que estan ben implantats a nivell territorial, i RG la farà a Barcelona i al nucli de l’àrea metropolitana, que és on estan, i para de comptar…
ALFA: El que sap greu és que normalment quan hi ha eleccions hom està per no votar, o acaba votant fricades o fent vot nul, i aquest cop encara resultarà que hi haurà gent que votarà els uns i els sabrà greu no votar els altres i viceversa. Perquè no se’ls pot votar a tots dos alhora, oi?
GAMMA: No, diria que no (Rialles). I perquè no s’han presentat junts tota aquesta gent?
ALFA: No, això és impossible…
BETA: Home, diria que les dues candidatures venen de dinàmiques diferents… A més, hi ha qüestions estratègiques i organitzatives que són complicades de fer lligar…, no parlem ja de temes personals i d’egos, que els desconec en aquest cas però ja sabeu que es donen a tot arreu. Tot i que veient gent tan diferent com Endavant o la LI en la mateixa candidatura, no se, potser amb el temps…
ALFA: Sí, potser amb el temps.
GAMMA: És com hauria de ser, home…
ALFA: Mira, Beta… Tornant als bascos, el problema és que nosaltres, en matèria de política, aquí a Catalunya, sempre estem mirant cap allà i ells, en canvi, ens miren a nosaltres amb un absolut menyspreu… Quan estàvem a “X” [una organització de l'esquerra radical que avui no existeix], els vam donar suport amb tot el tema de Lizarra, vam fer un cartell, mira que en vam fer pocs i que ens costava… donant suport a la treva i a una sortida dialogada del conflicte…
BETA: Sí, ja me’n recordo d’aquell cartell, amb una “ikurriña” i tal… (Rialles)
ALFA: Doncs vam estar a Euskadi un cop, amb gent d’Euskal Herritarrok, gent de Zutik i tal… Me’n recordo perfectament, que un dia vam estar en una Herriko Taberna, i jo li vaig ensenyar el nostre cartell a un pallo d’aquells, com dient-li, “mira tio, som solidaris amb vosaltres, estem amb el procés de pau!”, i ell se’l va mirar amb una cara de fàstic i de superioritat gairebé racial que…
BETA: Ja… (Rialles)

En conclusió, que n’Alfa votarà Esquerra Anticapitalista i en Beta votarà Iniciativa Internacionalista. Cap dels dos ho farà amb entusiasme i, malgrat tot, cadascun d’ells argumentarà pacientment davant tercers la seva elecció. No sabem què votarà na Gamma, que és la més intel·ligent de tots tres. Amb absoluta seguretat ho farà per una de les dues llistes esmentades. Els tres voldrien que en algun moment, en un futur no gaire remot, hi hagués una única opció electoral anticapitalista, plural i diversa, que sumés. Això els evitaria tot aquest debat, i així podrien votar, aquest cop sí, més convençuts i amb més entusiasme.

Però és clar, com que això d’anar a eleccions no és més que una etapa en un camí molt llarg (i no pas l’etapa més important, diria, tot i que -evidentment!- tampoc es tracta d’una qüestió menor…), encara haurem de caminar força totes i tots per a que això passi, si passa… Sempre i quan la (maleïda!) Llei de Partits no ens impedeixi veure-ho.

Mobilitat sostenible?

Dijous passat els amics de la Renfe em van obsequiar amb una entranyable odissea en el retorn a casa des de la feina. Bé, a mi i a uns quants centenars (o milers) de treballadors usuaris de la xarxa de rodalies de Barcelona. Aquell dia hi va haver no se quin coi de problema amb el sistema d’electrificació entre Sants i l’Hospitalet, i vaig trigar tres hores a arribar al poble, després d’haver agafat un tren a Cornellà i haver hagut de fer escala a Molins i a Martorell. En total tres trens vaig haver d’agafar, trens que -sobra dir-ho- anaven tots plens a vessar de gent cagant-se en tot, que no sabien a quina hora arribarien a casa, ni si serien a temps -per exemple- per recollir els nens o per agafar l’últim autobús que surt des de Martorell a Olesa… I a sobre amb el mòbil sense bateria!

El dia següent, amb un excés de cansament, son, i d’indignació acumulada, esperava el tren a l’estació a les 6 del matí i veia passar l’AVE procedent de Tarragona amb tots els seients buits. No podia deixar de pensar en quin país de bàrbars vivim… Aquest segur que arriba a l’hora, clavat com un rellotge.

Sempre que hi ha problemes amb la Renfe em ve al cap un documental que vaig veure fa temps a la tele sobre els trens a Cuba (el país d’Amèrica Llatina amb la xarxa de ferrocarrils més antiga). A l’illa caribenya, després de la regressió econòmica de dècades que va suposar el col·lapse del bloc soviètic i l’època del “período especial” les infraestructures, com és ben sabut, estan sota mínims. Allà els trens (molts d’ells amb velles locomotores russes per a les quals ni tan sols és possible aconseguir peces de recanvi) no tenen horari o, més ben dit, sí que en tenen, però aquests no es compleixen mai, perquè múltiples incidències diàries ho impedeixen. Desplaçar-se en tren a Cuba vol dir arribar a l’estació i esperar. Esperar a que aparegui un tren, que ho farà quan vulgui o quan pugui, a l’hora que sigui. Pujar-hi, pregar perquè no passi res, i no preocupar-se per l’hora d’arribada. Tampoc és inhabitual que un trajecte que en condicions òptimes es faria en unes hores es faci en més d’un dia…

Em pregunto si, en aquest sentit, la nostra situació és molt diferent a la cubana. Evidentment aquí hem de descomptar els efectes negatius d’un bloqueig econòmic com el que pateixen allà per imposició de l’Imperi, i el fet que no ens passen cada any per sobre 3 o 4 huracans que ho destrossen tot i que s’enduen pel davant les catenàries i tot el que troben. Però sinó caldria veure si el servei de Renfe rodalies seria gaire millor que el que hi ha allà… Al pas que anem, aviat arribarem al seu nivell, no cal defallir.

I pensant en això, em ve al cap -seguint amb les analogies llatinoamericanes- que si el nostre servei de ferrocarril (almenys del ferrocarril que utilitzen les classes populars) avança cap el model cubà, és una autèntica llàstima que la resignada reacció dels seus usuaris no s’assembli gens a la dels patidors treballadors argentins. Ai… Potser si fos així, un altre gall ens cantaria…

I pensant en això, encara em van venir al cap les informacions que havia llegit dies enrere sobre la reducció de trens diaris a l’estació de Valls i la de personal de serveis a Flix, Ascó i Riba-roja, i no se perquè em va donar per pensar que el dia que petin les “nostres” centrals nuclears (i al pas que anem no ens hauria d’estranyar que pugui passar) val més quedar-se a casa o fugir per potes, perquè si comptem amb el tren per a ser evacuats ho tenim clar.

Res, palles mentals meves. Sincerament, quan llegeixo al diari o veig per la tele algun dels membres de la nostra entranyable classe política parlar de “mobilitat sostenible” no se si riure o tirar-me un pet…

Romanticisme?

Tinc un company de feina que és enginyer en telecomunicacions i fa de tècnic multimèdia. Per algun motiu que desconec i que no acabo d’entendre és absolutament partidari del software propietari (bàsicament de Microsoft) i viu absolutament al marge del món Linux i de la resta de derivats de Unix. Avui li estava explicant algunes de les solucions de programari lliure disponibles per a Linux, gràcies a tots aquests encantadors programadors gordos i barbuts d’arreu del món que s’hi dediquen per amor a l’art i a la ciència informàtica, i que et permeten fer coses com dissenyar pàgines web en HTML (Kompozer) amb qualsevol dels centenars o milers de plantilles gratuïtes que et posen a l’abast projectes com el de l’Open Source Web Design; maquetar i autoeditar un butlletí (Scribus); o fer qualsevol treball de disseny gràfic (Gimp), sense haver de recorrer a cap paquet amb llicència (o cap còpia piratejada d’aquests, que és el més habitual) i sense haver de tenir el Windows instal·lat a la teva màquina (tot i que els tres esmentats, com molts altres programes open source, també es poden fer córrer en el SO del senyor Gates). També li explicava que el Firefox li dóna 200.000 patades a l’Explorer (com ho fan tots els navegadors fets per a funcionar en Linux: l’Epiphany, el Konqueror, fins i tot el vell Iceweasel de Debian…), que és el browser més patatero i impresentable de tots els que es coneixen.

M’ha cridat molt l’atenció la reacció del company a totes les meves explicacions: “Ets un romàntic”, m’ha dit. I jo em pregunto: què dimonis té tot això a veure amb el “romanticisme”?

Pausa cafè

Fragment d’una conversa de funcionaris (masculins), tot fent una pausa de la feina per fer un cigarret i un cafè:

- Home!, com anem? Què? Envoltats de dones, com sempre, oi?
- Mira, qui parla… Doncs com tu, si fa o no fa.
- Però què dius, jo sempre estic envoltat de dones, senten una irresistible atracció per mi.
- Ja… envoltat de dones imaginàries deu ser.
- Això ho dius tu.
- Tot i que… ben mirat, les dones imaginàries són més maques que les altres.
- Sí, però són imaginàries.
- Bé… algun defecte havien de tenir.

Ja veieu, quines profundes reflexions filosòfiques, oi?

No era tan maco com ho pintaven

Portem un parell de classes o tres tocant el tema de comandes bàsiques de bash al curs de Linux que faig dissabtes pels matins a Vilafranca. El profe, un informàtic d’Igualada força competent, ens fot bastanta canya amb això, i amb raó, perquè és bàsic dominar les comandes per poder tirar bé de consol·la i treure tot el profit possible del sistema operatiu. Però tants dies seguits de touch, grep, find, sort, pipes, rutes relatives i absolutes, redireccionaments, metacaràcters, sortides estàndards, etcètera, etc, han començat a soscavar l’ànim de la tropa (tota masculina… que els hi dóna Bill Gates a les dones?), i ja han començat a haver-hi desercions a mansalva. Avui, fins i tot, una enmig de la classe, d’un tio que anava més perdut que el Losantos en una mani de la CGT.

“Linux és això: línia de comandes, Kernel i sistema de fitxers”, segons el nostre profe. Aparentment simple, oi? Doncs uns quants ja s’han adonat que no era tan maco com ho pintaven. Una cosa és entendre que Windows és un cagarro, simpatitzar amb la filosofia del programari lliure i amb la imatgeria del pingüí… i una altra estar preparat per a ser un friqui picatecles. Això ja és tota una altra cosa… Ja veurem quants acabem el curs, que d’aquí al juny encara queda.

Analfabetisme informàtic

Dues petites anècdotes “xorres” que fan palès el nivell d’ignorància amb el qual encaren molts (i moltes) usuaris (usuàries) el seu treball diari amb aquestes entranyables andròmines anomenades ordinadors personals (PC)… L’altre dia a la feina vaig enviar un parell d’arxius per e-mail a una companya, per a que em mirés un seguit de coses que ara no venen al cas. Els arxius estaven en el format de sortida que genera el SAP, un software propietari bastant malparit pel qual l’administració on treballo es gasta una bona quantitat de diners públics cada any en concepte de llicència. La qüestió és que mitja hora després d’enviar-ho se’m presenta la companya al racó de despatx que ocupo i em diu: “escolta, torna-m’ho a enviar que no se m’obre, l’ordinador no funciona, no se què li passa”. A l’ordinador, evidentment no li passava res. Agafo un dels arxius, faig doble clic i com que el format no és reconegut per l’”amic” Finestres XP, em surt el quadre de menú per a que li expliqui si vull buscar un programa a la Xarxa capaç d’obrir-lo o si el vull obrir amb algun dels programes de l’entranyable SO de Redmond. La companya ho veu i diu: “veus? a tu tampoc et funciona”. “Sí, sí, que funciona…” Li dic al Finestres que vull triar un dels seus programes, clico a la icona de l’Excel (tan simple com això) i… oh, màgia! l’arxiu s’obre. Bé, doncs fins aquí… Ja li podia haver reenviat l’arxiu a la col·lega 100.000 vegades, que s’hagués tirat tota la puta vida fent doble clic sense poder-lo obrir. De P3, vaja.

La segona, me l’ha explicada un company consultor informàtic que treballa amb nosaltres en un parell d’aplicacions que estem fent. Estava un dia en una empresa creant i configurant els comptes de correu del personal. En un d’ells, li diu a la futura usuària que escrigui el nom (l’àlies) pel compte, però “que no sigui gaire llarg, i sense espais, que al compte de correu no n’hi pot haver”. Molt bé. La dona en qüestió ja té el compte configurat i es disposa a escriure el primer e-mail de la seva vida. El company marxa i torna als poc minuts. Es troba que la dona ha escrit un e-mail d’unes 20-30 ratlles, tot seguit, sense cap espai de separació entre paraula i paraula, i es disposa a enviar-lo. “Hòstia, perquè ho fas així?”, li diu. Resposta: “Home, m’has dit que no es podien escriure espais, no?”. Per pixar-se…

I com aquestes, totes les que vulgueu i més.