[Bé, finalment he decidit que allò d'anar dient per enèssima vegada en aquest bloc que "si tinc temps faré això o allò altre" i després no fer-ho resulta massa impresentable. Així que m'hi he posat i he traduït el text d'Eugénio Outeiro que us comentava en el post d'ahir.
Dues observacions prèvies:
1. En el post posava aquest text com a exemple de les reaccions al "Manifiesto" fora dels Països Catalans. Cal dir que això només és parcialment cert. Tot i que l'escrit ha estat redactat per un gallec, en llengua gallega (seguint la normativa portuguesa estàndard, tal i com es defensa des dels postul·lats reintegracionistes que jo comparteixo) i que jo el vaig descobrir a la web d'una organització gallega (l'AGAL), resulta que el seu autor resideix entre nosaltres, en concret a Alacant.
2. El text és extremadament interessant perquè realitza una crítica al "Manifiesto" des de la perspectiva de la defensa d'un Estat (autènticament) plurilingüe i no des d'un posicionament obertament independentista. Això pot agradar més o menys, però -al meu parer- és precisament aquest fet el que fa que el potencial d'impacte de la crítica sigui més gran, per dues raons: En primer lloc, perquè no és tan directament i fàcilment demonitzable per l'adversari, és a dir, pel nacionalisme lingüístic panhispànic (tot i que, en darrer terme, les estratègies discursives de caràcter propagandístic que aquest fa servir acaben barrejant-ho i demonitzant-ho tot). En segon lloc, perquè és el tipus de crítica que pot palesar de forma més clara les contradiccions dels redactors i defensors del "Manifiesto", l'absurditat de les seves argumentacions i, en definitiva, fer-los més mal.
No m'enrotllo més. Reprodueixo a continuació la meva traducció del text. Estaria bé que hi hagués gent que s'animés també a traduir-lo a l'occità, basc, aragonès, etc (fins i tot, perquè no?, a l'espanyol), per a donar-hi més difusió. Crec que val la pena...]
CONTRAMANIFEST PER LES LLENGÜES COMUNES – ALGUNES IDEES
Eugénio Outeiro
El ja famós manifest d’un grup d’intel·lectuals espanyols, amb Fernando Savater al capdavant, i amb el suport del partit Unión Progreso y Democracia de Rosa Díez en segon pla, va ser presentat el passat dia 23 a Madrid. Des d’aqueix dia, ha recollit ja milers de suports individuals i col·lectius, fins i tot de mitjans de comunicació que després voldran passar per imparcials (1 i 2, que jo sàpiga). El cert és que tot plegat no sorprèn pas en un país com Espanya, amb la rèmora del franquisme encara tan recent (per molt que insisteixin a negar-ho), i uns mitjans de comunicació que perpetuen constantment el desconeixement, per part del ciutadà espanyol, de la situació lingüística en això que anomenen les “comunitat bilingües”.
El manifest parteix d’una fal·làcia que cau pel seu propi pes per a qualsevol persona que resideixi o hagi visitat algun dels territoris en qüestió: es diu que el castellà està en perill. Tanmateix, no és ben bé d’això del què vull parlar. És que, més enllà d’aquesta fal·làcia inicial, el manifest està ple de moltes altres falsedats que tenen a veure amb la naturalesa del fenomen lingüístic, malgrat tenir una redacció curosa que intenta dissimular aqueixes mancances, tot caient molt sovint en una total imprecisió. En el fons, tampoc això sorprèn en un col·lectiu (els autors i els signants del manifest) que mai ha vist perillar la seva pròpia llengua, i per tant mai ha hagut de pensar en aqueixa clau. Mes com aquestes persones es permeten el luxe d’intervenir públicament en un assumpte tan delicat com la política (i la planificació!) lingüística, no em resisteixo pas a donar-les-hi unes indicacions bàsiques al respecte, tot comentant el seu manifest.
MANIFIESTO POR LA LENGUA COMÚN
Desde hace algunos años hay crecientes razones para preocuparse en nuestro país por la situación institucional de la lengua castellana, la única lengua juntamente oficial y común de todos los ciudadanos españoles. Desde luego, no se trata de una desazón meramente cultural –nuestro idioma goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero, sólo superada por el chino y el inglés- sino de una inquietud estrictamente política: se refiere a su papel como lengua principal de comunicación democrática en este país, así como de los derechos educativos y cívicos de quienes la tienen como lengua materna o la eligen con todo derecho como vehículo preferente de expresión, comprensión y comunicación.
La constitució espanyola garanteix i dóna preminència al castellà a l’Estat, tot establint l’obligatorietat del seu coneixement per part de tots els ciutadans. Això constitueix una situació clarament discriminatòria pels parlants de les altres llengües, tal i com es veurà després, i demostra que el manifest no ve, com pretén, a garantir cap dret, ans a combatre els pocs drets que algunes comunitats conqueriren en un context jurídic tan clarament advers.
Per això resulta tan frapant que es parteixi de la premisa que el castellà sigui l’”única llengua juntament oficial i comuna”, com si això fos quelcom d’immanent a la pròpia llengua. N’hi hauria prou que la llei digués que és obligatori conèixer, per exemple, com a mínim dues llengües presents a l’Estat, per a que totes elles fossin “juntament oficials i comunes”. Però això és quelcom que, ben clarament, no es troba entre els objectius dels signants del manifest.
Curiosa també -i deixem de banda el moment d’exhaltació de la “pujanza” de la llengua espanyola- és l’expressió del seu “paper com a llengua principal de comunicació democràtica”. Sembla com si l’expressió es referís a la comunicació de l’Estat amb els ciutadans i viceversa, però com que hi ha poques situacions comunicatives més assimètriques que aqueixa, sembla poc adeqüat aplicar-li les virtuts de la democràcia. I si, tanmateix, s’intenta fer referència a una comunicació entre iguals, la constitucional imposició del castellà no sembla casar amb la idea.
Sigui com sigui, comencem malament quan una idea principal del manifest, aquella que a la introducció ens situa en l’assumpte del qual se suposa que estem parlant, és tan difusa com “comunicació democràtica”.
Como punto de partida, establezcamos una serie de premisas:
1) Todas las lenguas oficiales en el Estado son igualmente españolas y merecedoras de protección institucional como patrimonio compartido, pero solo una de ellas es común a todos, oficial en todo el territorio nacional y por tanto sólo una de ellas –el castellano- goza del deber constitucional de ser conocida y de la presunción consecuente de que todos la conocen. Es decir, hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injusticia (?) de ningún tipo porque en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático. Y contar con una lengua política común es una enorme riqueza para la democracia, aún más si se trata de una lengua de tanto arraigo histórico en todo el país y de tanta vigencia en el mundo entero como el castellano.
CONTRA-PREMISA 1
Comencem dient que no deixa de frapar que s’afirmi que totes les llengües de l’Estat són “igualmente merecedoras” de protecció institucional, quan tot el manifest està destinat a privilegiar una per damunt de les altres.
A banda d’això, cal no oblidar que en la base de tota realitat lingüística hi ha la seva necessitat. Una paraula existeix perquè existeix la necessitat de “donar nom” a un concepte, i de la mateixa manera, una llengua existeix perquè existeix la necessitat de la llengua.
Anul·lar la necessitat de les llengües diferents del castellà, tal i com es fa tot al llarg del manifest, només pot dur a la desparició d’aqueixes llengües, fet que seria una forma com a mínim curiosa de garantir drets lingüístics, i vindria a topar frontalment amb la suposada voluntat que es vol traspuar en el text.
De fet, en la redacció d’aquest paràgraf es passa indiscriminadament de la qüestió lingüística a la cultural, tot dient que existeix una cultura (i no només una llengua) que és comuna a tots els ciutadans de l’Estat, i insinuant encara, en resaltar les virtuts democràtiques (un altre cop) del castellà, que les altres no són pas una eina útil a la democràcia, i fins i tot deixant oberta la interpretació que en són un impediment.
En un altre ordre de coses, també desconeixem quina cosa és una “llengua política”, i per tant no sabem si hi ha llengües que no ho són. En qualsevol cas, és per segon cop que els autors del text humanitzen la llengua, tot caient exactament en el mateix error que diuen criticar: segons aquests senyors, les llengües no tenen pas drets, però sí tenen la possibilitat de ser “polítiques” i “democràtiques”.
Per a acabar amb aquest fragment, produeix hilaritat la referència a l’”arrelament històric” del castellà, una llengua imposada manu militari que, tot i així, continua essent minoritària en gran part dels territoris amb llengües cooficials.
2) Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüisticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas. O sea: los ciudadanos que hablan cualquiera de las lenguas co-oficiales tienen derecho a recibir educación y ser atendidos por la administración en ella, pero las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc… en detrimento del castellano (y mucho menos se puede llamar a semejante atropello “normalización lingüística”).
CONTRA-PREMISA 2
Que quedi això meridianament clar: són, efectivament, els ciutadans, els qui tenen drets lingüístics. Mes en el manifest s’ignora (premeditadament?) que les llengües són realitats col·lectives.
Tinguem en compte que una llengua crea identitats immediates entre individus i grups d’individus, molt anteriors a qualsevol formulació ideològica o política, perquè la identitat és un element consubstancial a la comunicació lingüística. És així com neixen les comunitats lingüístiques, veritables fonaments de la llengua, en les quals els parlants s’enriqueixen, afirmen i només així conserven els seus hàbits lingüístics. Conservar una llengua implica, així, conservar la comunitat de parlants, perquè la llengua no pot ser conservada individualment.
Una legislació que es proposi realment mantenir el dret individual de parlar una llengua no pot adreçar-se, aleshores, només a resoldre conflictes individuals, ans a garantir l’enfortiment de la comunitat lingüística, tot potenciant la integració en aquesta de persones que li siguin alienes, aconseguint per tant l’enriquiment cultural de la persona integrada. L’obligatorietat de conèixer les llengües “autonòmiques” que li són pròpies assoliria aquest objectiu. La proposta d’aquest grup d’intel·lectuals, en canvi, negaria de fet el dret individual de la persona la llengua materna de la qual és l’autonòmica, tot empobrint culturalment en el procés la persona de fora de la comunitat lingüística, com de fet ja succeeix sense necessitat de cap mena de manifest.
3) En las comunidades bilingües es un deseo encomiable aspirar a que todos los ciudadanos lleguen a conocer bien la lengua co-oficial, junto a la obligación de conocer la común del país (que también es la común dentro de esa comunidad, no lo olvidemos). Pero tal aspiración puede ser solamente estimulada, no impuesta. Es lógico suponer que siempre habrá muchos ciudadanos que prefieran desarrollar su vida cotidiana y profesional en castellano, conociendo sólo de la lengua autonómica lo suficiente para convivir cortésmente con los demás y disfrutar en lo posible de las manifestaciones culturales en ella. Que ciertas autoridades autonómicas anhelen como ideal lograr un máximo techo competencial bilingue no justifica decretar la lengua autonómica como vehículo exclusivo ni primordial de educación o de relaciones con la administración pública. Conviene recordar que este tipo de imposiciones abusivas daña especialmente las posibilidades laborales o sociales de los más desfavorecidos, recortando sus alternativas y su movilidad.
CONTRA-PREMISA 3
Com ja s’ha dit en el punt anterior, que la llengua “autonòmica” sigui el vehicle primordial i fins i tot exclusiu de l’educació i de les relacions amb l’administració pública, estaria justificat (si fos cert) per la simple intenció de garantir els drets individuals de les persones que parlen aqueixa llengua, cosa en la qual sembla que els signants del manifest no han pensat gaire.
De fet, tot el que els autors del manifest poden arribar a imaginar és un “sostre competencial bilingüe”, sense indicar ben bé si aqueix bilingüisme és social o individual. Qualsevol cosa que suposi que la “llengua autonòmica” es trobi per sobre, ni que sigui una mica, de la “llengua comuna”, els semblarà, suposem, excessiu, si no inconstitucional.
Els sembla normal, així, que un/a parlant d’espanyol es negui a parlar la “llengua autonòmica”, i que la conegui tot just en “allò suficient per a conviure amb cortesia”. I aquest retrat del parlant d’espanyol defineix ben clarament la visió que aquests intel·lectuals tenen del conflicte: la seva negativa a integrar-se en la comunitat de parlants és “cortès”, mentre que la temptativa d’integrar-lo és una imposició. No obstant això, la temptativa d’integrar qualsevol persona en la comunitat de parlants d’espanyol es dóna, com s’afirma més endavant, per descomptada.
La tria de les paraules no sembla pas casual ni innocent, i no sorprèn pas en persones que consideren perfectament normal que existeixin més possibilitats laborals en castellà que en les llengües “autonòmiques”. Les llengües cooficials suposen -diuen aquests intel·lectuals- un escurçament de les alternatives i de la mobilitat, com si el mandat constitucional de conèixer el castellà no existís pas i no pesés, i una persona que té com a llengua pròpia l’autonòmica no conegués també la llengua castellana, per llei. S’estant justificant d’aquesta manera, de forma implícita, tots els abusos laborals que han existit i existeixen per motiu de llengua (al capdavall, qui pot condemnar que un negoci vulgui tenir “més oportunitats”?), i s’afirma l’absurd segons el qual conèixer una única llengua implica majors avantatges que conèixer-ne dues.
4) Ciertamente, el artículo tercero, apartado 3, de la Constitución establece que “las distintas modalidades lingüísticas de España son un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Nada cabe objetar a esta disposición tan generosa como justa, proclamada para acabar con las prohibiciones y restricciones que padecían esas lenguas. Cumplido sobradamente hoy tal objetivo, sería un fraude constitucional y una auténtica felonía utilizar tal artículo para justificar la discriminación, marginación o minusvaloración de los ciudadanos monolingües en castellano en alguna de las formas antes indicadas.
CONTRA-PREMISA 4
No oblidem, és clar, que en el cas de persones la llengua materna de les quals és la castellana existeixen menors possibilitats de mobilitat. Mes suggerir que la responsabilitat d’aquesta situació és de les polítiques que garanteixen drets a altres ciutadans és una aberració impròpia de persones que es declaren demòcrates. La solució per a aquesta desigualtat només podrà passar perquè l’Estat posi tots els mitjans al seu abast per a assegurar el dret de tots els ciutadans a aprendre les llengües “autonòmiques”, tant en els territoris en els quals aquestes són naturals, com en aquells en els que no ho són, tot atenent el text constitucional al qual el mateix manifest fa referència: “són un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Em nego a pensar que la pobresa lingüística i cultural sigui un dret legislable.
Pel que fa al supòsit que avui s’ha “assolit amb escreix” l’objectiu d’acabar amb les prohibicions i, sobretot, restriccions a les llengües “autonòmiques”, qualsevol persona que resideixi en una de les comunitat bilingües de l’Estat sap perfectament que és absolutament fals.
Por consiguiente los abajo firmantes solicitamos del Parlamento español una normativa legal del rango adecuado (que en su caso puede exigir una modificación constitucional y de algunos estatutos autonómicos) para fijar inequívocamente los siguientes puntos:
REVINDICACIONS
Arribats a aquest punt, el cert és que la meva crítica al manifest hauria d’acabar aquí, allà on els qui comencen dient que el castellà és la llengua comuna perquè així ho estableix la legalitat, volen canviar la legalitat per a que quedi clar que el castellà és la llengua comuna. Mes no em resisteixo mai a somiar impossibles, i tampoc no ho faré ara. Seguiran les cinc reivindicacions somiades, contrarèpliques de les cinc del manifest de Savater i companyia.
Evidentment, i ja posats a somiar, subscric la frase “en el seu cas podrà exigir la modificació constitucional i d’alguns estatuts autonòmics”. Al capdavall, obrir la possibilitat d’una modificació constitucional a l’Estat espanyol és l’única cosa que es pot salvar del manifest original.
1) La lengua castellana es común y oficial a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles.
1) L’única manera real d’aminorar els problemes lingüístics de l’Estat mantenint els mateixos drets entre tots els ciutadans és que el castellà no sigui l’única llengua “comuna i oficial”.
2) Todos los ciudadanos que lo deseen tienen derecho a ser educados en lengua castellana, sea cual fuere su lengua materna. Las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio de sus respectivas comunidades en diversos grados de oferta, pero nunca como lengua vehicular exclusiva. En cualquier caso, siempre debe quedar garantizado a todos los alumnos el conocimiento final de la lengua común.
2) Les llengües “autonòmiques” són patrimoni de tot l’Esat, i no només de les comunitats on aquestes es parlen. Per aquest motiu, la possibilitat d’estudiar aquestes llengües ha d’estar present en el currículum educatiu de tot el territori estatal. El coneixement de la llengua castellana ha d’estar garantit, però no necessàriament com a llengua vehicular a l’educació.
3) En las autonomías bilingües, cualquier ciudadano español tiene derecho a ser atendido institucionalmente en las dos lenguas oficiales. Lo cual implica que en los centros oficiales habrá siempre personal capacitado para ello, no que todo funcionario deba tener tal capacitación. En locales y negocios públicos no oficiales, la relación con la clientela en una o ambas lenguas será discrecional.
3) En tot l’Estat, qualsevol persona tindrà el dret a ser atès en totes les llengües de l’Estat a les instàncies oficials, la qual cosa implica que a les comunitats monolingües s’haurà de garantir que hi hagi personal capacitat a tal efecte. En el cas de les comunitats bilingües s’exigirà als funcionaris el coneixement de les dues llengües oficials, de forma que puguin atendre a les dues comunitats lingüístiques a les quals han de servir amb la seva feina.
4) La rotulación de los edificios oficiales y de las vias públicas, las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc… en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingues pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica.
4) La rotulació dels edificis oficials i de les vies públiques, les comunicacions administratives, les informacions a la ciutadania, etc, hauran de ser necessàriament bilingües en les comunitats amb dues llengües. A les comunitats monolingües serà monolingüe, però podrà ser exigit l’ús d’una altra llengua, en el cas en què arribin a establir-se en elles comunitats de parlants la llengua comuna de comunicació dels quals sigui alguna de les llengües autonòmiques. Els moviments migratoris dins de l’Estat i la necessitat de la mobilitat laboral fan preveure que això arribi a succeïr.
5) Los representantes políticos, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características. En los parlamentos autonómicos bilingües podrán emplear indistintamente, como es natural, cualquiera de las dos lenguas oficiales.
5) El dret d’un ciutadà individual a adreçar-se a l’Estat en qualsevol de les llengües oficials haurà de ser extensible, òbviament, també a la classe política. Així, les institucions de representació ciutadana de nivell estatal, com el parlament o el senat, hauran de comptar amb un servei de traductors per poder garantir aquest dret. És a dir, es potenciarà que tots els representants polítics en l’àmbit estatal coneguin, almenys de forma passiva, les altres llengües de l’Estat, atès que en la seva funció estan representant, no només les seves comunitats lingüístiques, sinó les de tot l’Estat.
(Article publicat originalment al bloc “Monólogos de Extramuros”, el dia 3 de juliol de 2008).