Arxius

Archive for the ‘Gallec-portuguès’ Category

Feminista per irritació

Un petit rampell de genialitat del mestre Saramago, sobre la generització de les ciències humanes. Diu així:

“A l’oficina de turisme una empleada els preguntà si eren arqueòlegs o antropòlegs portuguesos, que eren portuguesos es notava de seguida, però antropòlegs i arqueòlegs per què, Perquè a Orce, generalment, només hi van aquests, fa uns anys va ser descobert, allà a prop, a Venta Micena, l’europeu més antic del qual hi ha registre, Un europeu sencer, preguntà en José Anaiço, Només un crani, però vell, amb una edat d’entre un milió tres-cents mil i un milió quatre-cents mil anys, I se sap del cert que es tracta d’un home, va voler saber, subtilment, en Joaquim Sassa, al qual na Maria Dolores va respondre amb un somrís còmplice, Quan es troben vestigis humans antics, són sempre d’homes, l’Home de Cromanyó, l’Home de Neanderthal, l’Home de Steinheim, l’Home de Swanscombe, l’Home de Pequín, l’Home d’Heidelberg, l’Home de Java, en aquells temps no hi havia dones, l’Eva encara no havia estat creada, va ser creada després, Vostè és irònica, No, sóc antropòloga de formació i feminista per irritació…”

[Això està a les pàgines 77-78 d'A jangada de pedra (El rai de pedra), en l'edició de Caminho (Lisboa) del 2002. L'original diu així:

No escritório do turismo uma empregada perguntou-lhes se eram arqueólogos ou antropólogos portugueses, que fossem portugueses percebia-se logo, mas antropólogos e arqueólogos porquê, Porque a Orce, geralmente, só vão desses, há anos foi descoberto, lá perto, em Venta Micena, o europeu mais antigo de que há registo, Um europeu inteiro, perguntou José Anaiço, Só um crânio, mas velho, com idade entre um milhão e trezentos mil e um milhão e quatrocentos mil anos, E há certeza de que se trata de um homem, quis saer, subtilmente, Joaquim Sassa, ao que Maria Dolores respondeu com um sorriso de entendimento, Quando se encontram vestígios humanos antigos, são sempre de homens, o Homem de Cro-Magnon, o Homem de Neanderthal, o Homem de Steinheim, o Homem de Swanscombe, o Homem de Pequim, o Homem de Heidelberg, o Homem de Java, naquele tempo não havia mulheres, a Eva ainda não tinha sido criada, depois criada ficou, Você é irónica, Não, sou antropóloga de formação e feminista por irritaçao...]

Defensar la llengua no és cap delicte

La gent de Gzvideos està difonent al seu web una crònica filmada dels fets esdevinguts el proppassat dia 8 de febrer a Santiago de Compostel·la arran de la convocatòria de la plataforma espanyolista “Galicia bilingüe” (sic). La intenció és contrarestar el vergonyós tractament mediàtic dels fets, atès que la majoria dels mitjans de comunicació van encarregar-se de servir a l’opinió pública l’esquema interpretatiu típic: uns perillosos independentistes filoabertzales i proetarres van intentar agredir de forma violenta una pacífica i constitucionalista manifestació (tot i que provocació, seria un mot més ajustat a les característiques de l’acte) de ciutadans honorables, tot enfrontant-se a la policia, que va haver de fer ús de la força per a contenir-los. El vídeo deixa bastant clar que la cosa no va anar ben bé així. Entre d’altres coses, podreu veure com els antidisturbis agredeixen de forma gratuïta militants del moviment per la llengua i de l’organització política Nós-UP, mentre els “pacífics” manifestants de GB (molts dels quals, en realitat, eren militants d’organitzacions d’extrema dreta com la Falange Auténtica que van arribar en desenes d’autocars el mateix dia des de diferents punts del Regne d’Espanya) els aplaudeixen i enardeixen tot cridant “¡leña, leña!”, “¡dadle, dadle! ¡de puta madre!”, o bé “¡que lo maten!”, entre d’altres perles. La filmació deixa ben clar també qui sembla tenir dret a manifestar-se, a parer de la policia “nacional”, i qui no en sembla tenir, als carrers de la capital de Galícia.

La “batalla”, per cert, va finalitzar amb 10 manifestants galleguistes detinguts el mateix dia a Santiago (alguns d’ells pel fet d’anar disfressats de vaca, una indumentària clarament “terrorista”, pel que es veu), i un altre més el dia següent a Ourense. Als dies posteriors un dirigent del PP gallec, amb la seva estratègia de criminalització característica, va abonar la tesi de la “batasunització” dels moviments populars tot titllant, concretament, el Centre Social O Pichel de Santiago de local “paraterrorista” en el qual “es preparen còctels molotov”. El col·lectiu A Gentalha do Pichel ja ha anunciat que inciarà accions civils i penals per aquestes declaracions.

El dia 8 de febrer els companys i companyes compostel·lanes i d’arreu del país ens van donar un exemple de dignitat… Galiza nom se rende!

Eugénio Outeiro traduït

Juliol 27, 2008 josepmgarcia 3 comentaris

[Bé, finalment he decidit que allò d'anar dient per enèssima vegada en aquest bloc que "si tinc temps faré això o allò altre" i després no fer-ho resulta massa impresentable. Així que m'hi he posat i he traduït el text d'Eugénio Outeiro que us comentava en el post d'ahir.

Dues observacions prèvies:

1. En el post posava aquest text com a exemple de les reaccions al "Manifiesto" fora dels Països Catalans. Cal dir que això només és parcialment cert. Tot i que l'escrit ha estat redactat per un gallec, en llengua gallega (seguint la normativa portuguesa estàndard, tal i com es defensa des dels postul·lats reintegracionistes que jo comparteixo) i que jo el vaig descobrir a la web d'una organització gallega (l'AGAL), resulta que el seu autor resideix entre nosaltres, en concret a Alacant.

2. El text és extremadament interessant perquè realitza una crítica al "Manifiesto" des de la perspectiva de la defensa d'un Estat (autènticament) plurilingüe i no des d'un posicionament obertament independentista. Això pot agradar més o menys, però -al meu parer- és precisament aquest fet el que fa que el potencial d'impacte de la crítica sigui més gran, per dues raons: En primer lloc, perquè no és tan directament i fàcilment demonitzable per l'adversari, és a dir, pel nacionalisme lingüístic panhispànic (tot i que, en darrer terme, les estratègies discursives de caràcter propagandístic que aquest fa servir acaben barrejant-ho i demonitzant-ho tot). En segon lloc, perquè és el tipus de crítica que pot palesar de forma més clara les contradiccions dels redactors i defensors del "Manifiesto", l'absurditat de les seves argumentacions i, en definitiva, fer-los més mal.

No m'enrotllo més. Reprodueixo a continuació la meva traducció del text. Estaria bé que hi hagués gent que s'animés també a traduir-lo a l'occità, basc, aragonès, etc (fins i tot, perquè no?, a l'espanyol), per a donar-hi més difusió. Crec que val la pena...]

CONTRAMANIFEST PER LES LLENGÜES COMUNES – ALGUNES IDEES

Eugénio Outeiro

El ja famós manifest d’un grup d’intel·lectuals espanyols, amb Fernando Savater al capdavant, i amb el suport del partit Unión Progreso y Democracia de Rosa Díez en segon pla, va ser presentat el passat dia 23 a Madrid. Des d’aqueix dia, ha recollit ja milers de suports individuals i col·lectius, fins i tot de mitjans de comunicació que després voldran passar per imparcials (1 i 2, que jo sàpiga). El cert és que tot plegat no sorprèn pas en un país com Espanya, amb la rèmora del franquisme encara tan recent (per molt que insisteixin a negar-ho), i uns mitjans de comunicació que perpetuen constantment el desconeixement, per part del ciutadà espanyol, de la situació lingüística en això que anomenen les “comunitat bilingües”.

El manifest parteix d’una fal·làcia que cau pel seu propi pes per a qualsevol persona que resideixi o hagi visitat algun dels territoris en qüestió: es diu que el castellà està en perill. Tanmateix, no és ben bé d’això del què vull parlar. És que, més enllà d’aquesta fal·làcia inicial, el manifest està ple de moltes altres falsedats que tenen a veure amb la naturalesa del fenomen lingüístic, malgrat tenir una redacció curosa que intenta dissimular aqueixes mancances, tot caient molt sovint en una total imprecisió. En el fons, tampoc això sorprèn en un col·lectiu (els autors i els signants del manifest) que mai ha vist perillar la seva pròpia llengua, i per tant mai ha hagut de pensar en aqueixa clau. Mes com aquestes persones es permeten el luxe d’intervenir públicament en un assumpte tan delicat com la política (i la planificació!) lingüística, no em resisteixo pas a donar-les-hi unes indicacions bàsiques al respecte, tot comentant el seu manifest.

MANIFIESTO POR LA LENGUA COMÚN

Desde hace algunos años hay crecientes razones para preocuparse en nuestro país por la situación institucional de la lengua castellana, la única lengua juntamente oficial y común de todos los ciudadanos españoles. Desde luego, no se trata de una desazón meramente cultural –nuestro idioma goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero, sólo superada por el chino y el inglés- sino de una inquietud estrictamente política: se refiere a su papel como lengua principal de comunicación democrática en este país, así como de los derechos educativos y cívicos de quienes la tienen como lengua materna o la eligen con todo derecho como vehículo preferente de expresión, comprensión y comunicación.

La constitució espanyola garanteix i dóna preminència al castellà a l’Estat, tot establint l’obligatorietat del seu coneixement per part de tots els ciutadans. Això constitueix una situació clarament discriminatòria pels parlants de les altres llengües, tal i com es veurà després, i demostra que el manifest no ve, com pretén, a garantir cap dret, ans a combatre els pocs drets que algunes comunitats conqueriren en un context jurídic tan clarament advers.

Per això resulta tan frapant que es parteixi de la premisa que el castellà sigui l’”única llengua juntament oficial i comuna”, com si això fos quelcom d’immanent a la pròpia llengua. N’hi hauria prou que la llei digués que és obligatori conèixer, per exemple, com a mínim dues llengües presents a l’Estat, per a que totes elles fossin “juntament oficials i comunes”. Però això és quelcom que, ben clarament, no es troba entre els objectius dels signants del manifest.

Curiosa també -i deixem de banda el moment d’exhaltació de la “pujanza” de la llengua espanyola- és l’expressió del seu “paper com a llengua principal de comunicació democràtica”. Sembla com si l’expressió es referís a la comunicació de l’Estat amb els ciutadans i viceversa, però com que hi ha poques situacions comunicatives més assimètriques que aqueixa, sembla poc adeqüat aplicar-li les virtuts de la democràcia. I si, tanmateix, s’intenta fer referència a una comunicació entre iguals, la constitucional imposició del castellà no sembla casar amb la idea.

Sigui com sigui, comencem malament quan una idea principal del manifest, aquella que a la introducció ens situa en l’assumpte del qual se suposa que estem parlant, és tan difusa com “comunicació democràtica”.

Como punto de partida, establezcamos una serie de premisas:

1) Todas las lenguas oficiales en el Estado son igualmente españolas y merecedoras de protección institucional como patrimonio compartido, pero solo una de ellas es común a todos, oficial en todo el territorio nacional y por tanto sólo una de ellas –el castellano- goza del deber constitucional de ser conocida y de la presunción consecuente de que todos la conocen. Es decir, hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injusticia (?) de ningún tipo porque en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático. Y contar con una lengua política común es una enorme riqueza para la democracia, aún más si se trata de una lengua de tanto arraigo histórico en todo el país y de tanta vigencia en el mundo entero como el castellano.

CONTRA-PREMISA 1

Comencem dient que no deixa de frapar que s’afirmi que totes les llengües de l’Estat són “igualmente merecedoras” de protecció institucional, quan tot el manifest està destinat a privilegiar una per damunt de les altres.

A banda d’això, cal no oblidar que en la base de tota realitat lingüística hi ha la seva necessitat. Una paraula existeix perquè existeix la necessitat de “donar nom” a un concepte, i de la mateixa manera, una llengua existeix perquè existeix la necessitat de la llengua.

Anul·lar la necessitat de les llengües diferents del castellà, tal i com es fa tot al llarg del manifest, només pot dur a la desparició d’aqueixes llengües, fet que seria una forma com a mínim curiosa de garantir drets lingüístics, i vindria a topar frontalment amb la suposada voluntat que es vol traspuar en el text.

De fet, en la redacció d’aquest paràgraf es passa indiscriminadament de la qüestió lingüística a la cultural, tot dient que existeix una cultura (i no només una llengua) que és comuna a tots els ciutadans de l’Estat, i insinuant encara, en resaltar les virtuts democràtiques (un altre cop) del castellà, que les altres no són pas una eina útil a la democràcia, i fins i tot deixant oberta la interpretació que en són un impediment.

En un altre ordre de coses, també desconeixem quina cosa és una “llengua política”, i per tant no sabem si hi ha llengües que no ho són. En qualsevol cas, és per segon cop que els autors del text humanitzen la llengua, tot caient exactament en el mateix error que diuen criticar: segons aquests senyors, les llengües no tenen pas drets, però sí tenen la possibilitat de ser “polítiques” i “democràtiques”.

Per a acabar amb aquest fragment, produeix hilaritat la referència a l’”arrelament històric” del castellà, una llengua imposada manu militari que, tot i així, continua essent minoritària en gran part dels territoris amb llengües cooficials.

2) Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüisticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas. O sea: los ciudadanos que hablan cualquiera de las lenguas co-oficiales tienen derecho a recibir educación y ser atendidos por la administración en ella, pero las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc… en detrimento del castellano (y mucho menos se puede llamar a semejante atropello “normalización lingüística”).

CONTRA-PREMISA 2

Que quedi això meridianament clar: són, efectivament, els ciutadans, els qui tenen drets lingüístics. Mes en el manifest s’ignora (premeditadament?) que les llengües són realitats col·lectives.

Tinguem en compte que una llengua crea identitats immediates entre individus i grups d’individus, molt anteriors a qualsevol formulació ideològica o política, perquè la identitat és un element consubstancial a la comunicació lingüística. És així com neixen les comunitats lingüístiques, veritables fonaments de la llengua, en les quals els parlants s’enriqueixen, afirmen i només així conserven els seus hàbits lingüístics. Conservar una llengua implica, així, conservar la comunitat de parlants, perquè la llengua no pot ser conservada individualment.

Una legislació que es proposi realment mantenir el dret individual de parlar una llengua no pot adreçar-se, aleshores, només a resoldre conflictes individuals, ans a garantir l’enfortiment de la comunitat lingüística, tot potenciant la integració en aquesta de persones que li siguin alienes, aconseguint per tant l’enriquiment cultural de la persona integrada. L’obligatorietat de conèixer les llengües “autonòmiques” que li són pròpies assoliria aquest objectiu. La proposta d’aquest grup d’intel·lectuals, en canvi, negaria de fet el dret individual de la persona la llengua materna de la qual és l’autonòmica, tot empobrint culturalment en el procés la persona de fora de la comunitat lingüística, com de fet ja succeeix sense necessitat de cap mena de manifest.

3) En las comunidades bilingües es un deseo encomiable aspirar a que todos los ciudadanos lleguen a conocer bien la lengua co-oficial, junto a la obligación de conocer la común del país (que también es la común dentro de esa comunidad, no lo olvidemos). Pero tal aspiración puede ser solamente estimulada, no impuesta. Es lógico suponer que siempre habrá muchos ciudadanos que prefieran desarrollar su vida cotidiana y profesional en castellano, conociendo sólo de la lengua autonómica lo suficiente para convivir cortésmente con los demás y disfrutar en lo posible de las manifestaciones culturales en ella. Que ciertas autoridades autonómicas anhelen como ideal lograr un máximo techo competencial bilingue no justifica decretar la lengua autonómica como vehículo exclusivo ni primordial de educación o de relaciones con la administración pública. Conviene recordar que este tipo de imposiciones abusivas daña especialmente las posibilidades laborales o sociales de los más desfavorecidos, recortando sus alternativas y su movilidad.

CONTRA-PREMISA 3

Com ja s’ha dit en el punt anterior, que la llengua “autonòmica” sigui el vehicle primordial i fins i tot exclusiu de l’educació i de les relacions amb l’administració pública, estaria justificat (si fos cert) per la simple intenció de garantir els drets individuals de les persones que parlen aqueixa llengua, cosa en la qual sembla que els signants del manifest no han pensat gaire.

De fet, tot el que els autors del manifest poden arribar a imaginar és un “sostre competencial bilingüe”, sense indicar ben bé si aqueix bilingüisme és social o individual. Qualsevol cosa que suposi que la “llengua autonòmica” es trobi per sobre, ni que sigui una mica, de la “llengua comuna”, els semblarà, suposem, excessiu, si no inconstitucional.

Els sembla normal, així, que un/a parlant d’espanyol es negui a parlar la “llengua autonòmica”, i que la conegui tot just en “allò suficient per a conviure amb cortesia”. I aquest retrat del parlant d’espanyol defineix ben clarament la visió que aquests intel·lectuals tenen del conflicte: la seva negativa a integrar-se en la comunitat de parlants és “cortès”, mentre que la temptativa d’integrar-lo és una imposició. No obstant això, la temptativa d’integrar qualsevol persona en la comunitat de parlants d’espanyol es dóna, com s’afirma més endavant, per descomptada.

La tria de les paraules no sembla pas casual ni innocent, i no sorprèn pas en persones que consideren perfectament normal que existeixin més possibilitats laborals en castellà que en les llengües “autonòmiques”. Les llengües cooficials suposen -diuen aquests intel·lectuals- un escurçament de les alternatives i de la mobilitat, com si el mandat constitucional de conèixer el castellà no existís pas i no pesés, i una persona que té com a llengua pròpia l’autonòmica no conegués també la llengua castellana, per llei. S’estant justificant d’aquesta manera, de forma implícita, tots els abusos laborals que han existit i existeixen per motiu de llengua (al capdavall, qui pot condemnar que un negoci vulgui tenir “més oportunitats”?), i s’afirma l’absurd segons el qual conèixer una única llengua implica majors avantatges que conèixer-ne dues.

4) Ciertamente, el artículo tercero, apartado 3, de la Constitución establece que “las distintas modalidades lingüísticas de España son un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Nada cabe objetar a esta disposición tan generosa como justa, proclamada para acabar con las prohibiciones y restricciones que padecían esas lenguas. Cumplido sobradamente hoy tal objetivo, sería un fraude constitucional y una auténtica felonía utilizar tal artículo para justificar la discriminación, marginación o minusvaloración de los ciudadanos monolingües en castellano en alguna de las formas antes indicadas.

CONTRA-PREMISA 4

No oblidem, és clar, que en el cas de persones la llengua materna de les quals és la castellana existeixen menors possibilitats de mobilitat. Mes suggerir que la responsabilitat d’aquesta situació és de les polítiques que garanteixen drets a altres ciutadans és una aberració impròpia de persones que es declaren demòcrates. La solució per a aquesta desigualtat només podrà passar perquè l’Estat posi tots els mitjans al seu abast per a assegurar el dret de tots els ciutadans a aprendre les llengües “autonòmiques”, tant en els territoris en els quals aquestes són naturals, com en aquells en els que no ho són, tot atenent el text constitucional al qual el mateix manifest fa referència: “són un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Em nego a pensar que la pobresa lingüística i cultural sigui un dret legislable.

Pel que fa al supòsit que avui s’ha “assolit amb escreix” l’objectiu d’acabar amb les prohibicions i, sobretot, restriccions a les llengües “autonòmiques”, qualsevol persona que resideixi en una de les comunitat bilingües de l’Estat sap perfectament que és absolutament fals.

Por consiguiente los abajo firmantes solicitamos del Parlamento español una normativa legal del rango adecuado (que en su caso puede exigir una modificación constitucional y de algunos estatutos autonómicos) para fijar inequívocamente los siguientes puntos:

REVINDICACIONS

Arribats a aquest punt, el cert és que la meva crítica al manifest hauria d’acabar aquí, allà on els qui comencen dient que el castellà és la llengua comuna perquè així ho estableix la legalitat, volen canviar la legalitat per a que quedi clar que el castellà és la llengua comuna. Mes no em resisteixo mai a somiar impossibles, i tampoc no ho faré ara. Seguiran les cinc reivindicacions somiades, contrarèpliques de les cinc del manifest de Savater i companyia.

Evidentment, i ja posats a somiar, subscric la frase “en el seu cas podrà exigir la modificació constitucional i d’alguns estatuts autonòmics”. Al capdavall, obrir la possibilitat d’una modificació constitucional a l’Estat espanyol és l’única cosa que es pot salvar del manifest original.

1) La lengua castellana es común y oficial a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles.

1) L’única manera real d’aminorar els problemes lingüístics de l’Estat mantenint els mateixos drets entre tots els ciutadans és que el castellà no sigui l’única llengua “comuna i oficial”.

2) Todos los ciudadanos que lo deseen tienen derecho a ser educados en lengua castellana, sea cual fuere su lengua materna. Las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio de sus respectivas comunidades en diversos grados de oferta, pero nunca como lengua vehicular exclusiva. En cualquier caso, siempre debe quedar garantizado a todos los alumnos el conocimiento final de la lengua común.

2) Les llengües “autonòmiques” són patrimoni de tot l’Esat, i no només de les comunitats on aquestes es parlen. Per aquest motiu, la possibilitat d’estudiar aquestes llengües ha d’estar present en el currículum educatiu de tot el territori estatal. El coneixement de la llengua castellana ha d’estar garantit, però no necessàriament com a llengua vehicular a l’educació.

3) En las autonomías bilingües, cualquier ciudadano español tiene derecho a ser atendido institucionalmente en las dos lenguas oficiales. Lo cual implica que en los centros oficiales habrá siempre personal capacitado para ello, no que todo funcionario deba tener tal capacitación. En locales y negocios públicos no oficiales, la relación con la clientela en una o ambas lenguas será discrecional.

3) En tot l’Estat, qualsevol persona tindrà el dret a ser atès en totes les llengües de l’Estat a les instàncies oficials, la qual cosa implica que a les comunitats monolingües s’haurà de garantir que hi hagi personal capacitat a tal efecte. En el cas de les comunitats bilingües s’exigirà als funcionaris el coneixement de les dues llengües oficials, de forma que puguin atendre a les dues comunitats lingüístiques a les quals han de servir amb la seva feina.

4) La rotulación de los edificios oficiales y de las vias públicas, las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc… en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingues pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica.

4) La rotulació dels edificis oficials i de les vies públiques, les comunicacions administratives, les informacions a la ciutadania, etc, hauran de ser necessàriament bilingües en les comunitats amb dues llengües. A les comunitats monolingües serà monolingüe, però podrà ser exigit l’ús d’una altra llengua, en el cas en què arribin a establir-se en elles comunitats de parlants la llengua comuna de comunicació dels quals sigui alguna de les llengües autonòmiques. Els moviments migratoris dins de l’Estat i la necessitat de la mobilitat laboral fan preveure que això arribi a succeïr.

5) Los representantes políticos, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características. En los parlamentos autonómicos bilingües podrán emplear indistintamente, como es natural, cualquiera de las dos lenguas oficiales.

5) El dret d’un ciutadà individual a adreçar-se a l’Estat en qualsevol de les llengües oficials haurà de ser extensible, òbviament, també a la classe política. Així, les institucions de representació ciutadana de nivell estatal, com el parlament o el senat, hauran de comptar amb un servei de traductors per poder garantir aquest dret. És a dir, es potenciarà que tots els representants polítics en l’àmbit estatal coneguin, almenys de forma passiva, les altres llengües de l’Estat, atès que en la seva funció estan representant, no només les seves comunitats lingüístiques, sinó les de tot l’Estat.

(Article publicat originalment al bloc “Monólogos de Extramuros”, el dia 3 de juliol de 2008).

Notes d’un petit viatge

Aquests darrers dies he estat per Galícia, que ja fa temps que no hi anava. Pluja, neu i fred, molt de fred. Per a mi és important anar-hi de tant en tant, per no perdre la llengua dels avis. Segurament, a molts (moltes) us pot estranyar aquesta dèria conservacionista en una persona nascuda i resident a Catalunya, que té el català com a llengua habitual, i ben poques possibilitats de fer servir el gallec en les seves interaccions quotidianes amb altra gent. Atenent un criteri estricte d’utilitat, no tindria cap sentit, però per a mi en té, més enllà de qualsevol consideració d’aquest tipus. Malgrat tot, crec que també puc justificar-ho (si cal) amb criteris d’utilitat: saber idiomes és important, cosa ben evident (excepte pels “tolerants” castellanòfons monolíngües, els quals no tenen cap necessitat de saber-ne) i, a més, resulta que la llengua dels meus avis és també la cinquena llengua més parlada del món. Per tant, a més del valor que té per se (sentimental, si voleu), resulta que també cotitza en el mercat global dels intercanvis lingüístics.

Aquest cop he passat per una vila que no havia visitat mai abans, O Barco, on viuen des de fa pocs anys uns oncles meus. Aquest municipi és la capital de la comarca orensana de Valdeorras, col·lindant amb la comarca lleonesa d’O Berzo (“El Bierzo” en la llengua de l’Imperi, i “El Bierzu” en astur-lleonès), i amb la zamorana d’A Seabra (“Sanabria” en espanyol, i “Senabria” en astur-lleonès). Ambdues comarques són parcialment gallegòfones, tot i que, ben al contrari del que succeeix en els territoris de la Franja de Ponent, dins del domini lingüístic català, aquí la llengua pròpia està en franca i ràpida recessió.

O Barco és una vila que es troba a la riba del riu Sil, amb un passeig al llarg d’aquest que val la pena visitar. S’hi viu bàsicament de la mineria, de les canteres de pissarra de Valdeorras, un material que és molt utilitzat en la impermeabilització de cobertes i façanes d’edificis en tota l’àrea del cantàbric. També s’hi conrea la vinya i s’hi fa un vi no gens dolent.

La meva experiència en els intercanvis lingüístics amb la seva gent durant els tres dies que vaig estar-hi va ser força decebedora. Els mecanismes de la diglòssia i de la substitució lingüística semblen operar de forma força similar allà que aquí, a Catalunya. De la mateixa manera que a casa nostra molta gent es passa immediatament al castellà quan detecta algun tret foraster en la parla de l’interlocutor, encara que aquest se li adreci en català, molts barquenses responien en castellà al meu gallec amb accent de Barcelona. En el millor dels casos, perquè molts d’ells ni tant sols no feien cap canvi de llengua, puix que -com aquí- abunden els monolíngües castellans. (Vet aquí una escena ben esperpèntica: un català adreçant-se en gallec a un gallec castellanòfon que li contesta en castellà… coses del “bilingüísme harmònic”).

Malgrat tot, alguns semblaven apreciar el meu esforç, i més d’un crec que no va arribar a detectar la meva procedència estrangera (el meu gallec no és perfecte però, tot i que de vegades m’haig de parar a recordar com es conjuga tal o qual forma verbal, crec que tinc prou competència lingüística per anar pel carrer entenent-me amb la gent). Una anècdota em va fer gràcia. Vaig anar a comprar un encenedor en un bar, i em vaig adreçar al noi de la barra demanant-li “um chisqueiro” (és el mot que es fa servir a la Terra Chá, la comarca de la qual és originari mon pare). Me’l va regalar, i va insistir en no cobrar-me’l.

Després de Valdeorras vaig estar a la Terra Chá (Lugo) i a Ordes (Corunya), prop de Santiago. En aquesta última comarca viu la meva àvia materna, i hi tinc uns quants cosins. Vaig tenir ocasió de fer uns quants cafès i xerrar amb un d’ells, en Daniel. És un noi jove, de poc més de vint anys, que es pot prendre com un perfecte arquetipus del gallegòfon rural monolíngüe, en la parla del qual es poden trobar tots els trets fonètics i dialectals que són ignorats i menyspreats per l’estàndard oral castellanitzat que es difón a la televisió de Galícia i als mitjans de comunicació públics (i privats, tot i que la presència del gallec en els mitjans privats és poc menys que residual i testimonial).

El meu cosí Daniel no ha anat mai a la universitat, no sap res de lingüística i ben poc de política, per la qual no té cap mena d’interès. El seu horitzó vital es redueix a treballar 50 hores a la setmana, i a veure el futbol i sortir de festa amb els col·legues els caps de setmana. Però és un filòsof, a la seva manera. I té clares algunes coses sobre la seva llengua, sense necessitat d’haver-les llegit mai enlloc. El meu cosí treballa a Ferrol, en una empresa constructora que es dedica a l’obra civil (carreteres). M’explica que amb ell treballen un bon grapat de portuguesos els quals, pel que dedueixo, tenen a Galícia una funció anàloga a la que tenen aquí els marroquins (mà d’obra barata i fàcilment substituïble). Li pregunto si els resulta fàcil d’entendre’s amb els portuguesos, i la seva resposta no pot ser més clara i contundent: “És clar, no veus que gallecs i portuguesos parlem el mateix? Hi ha ben poques diferències… home, com més del sud són més diferent és el que parlen, però no hi ha massa problemes”.

Al dia següent dinàvem a ca l’àvia, a Santaia, tot veient les notícies de la televisió pública gallega, narrades en aquesta neolingua neutra i castellanitzada que hi és habitual. El Dani somriu i em diu: “Aquest figura que és el gallec correcte però, en realitat, això ni és gallec ni és res”.

No hi ha hagut gaire temps per tenir més coses per explicar d’aquests dies a Galícia. Potser l’única és que vaig aprofitar el meu pas per Vilalba (la capital de la Terra Chá) el dissabte passat per pixar-me amb nocturnitat, al·levosia i uns quants litres d’alcohol a sobre, en el petit monument que els cacics locals van erigir el 1976 (l’any dels morts de Vitòria!) a l’”il·lustre” fill de la vila, dom Manuel Fraga Iribarne. Galícia és així, el millor i el pitjor, tot junt dins del mateix (pobre) país.

Categories:Gallec-portuguès

Galícia i Moldàvia

Dies enrere, cercant textos sobre reintegracionisme a Internet, em vaig trobar un petit i interessant text al web de l’Adigal (l’Associaçom de Amigos do Idioma Galego, una veterana entitat reintegracionista fundada a l’Argentina per refugiats econòmics i polítics gallecs els anys 80, però que té antecedents associatius des dels anys 60).

El text sencer, dues paginetes on s’explica de forma molt bàsica què és la llengua gallega i perquè aquesta ha d’escriure’s amb la mateixa ortografia que es fa servir en un domini lingüístic que s’estén per quatre continents, el podeu trobar clicant aquí. Us tradueixo el passatge final, que em sembla impagable:

“Nosaltres creiem que el futur és només d’aquells que no consenteixen la pèrdua de la llengua, que és l’única forma digna d’ésser i de presentar-se en el món. Escriure la llengua gallega, que és gallego-portuguesa, amb l’ortografia castellana és com escriure el romanès de Moldàvia amb lletres russes. Per tant, rebutgem el “castrapo” -la llengua corrompuda que alguns volen consagrar- i fem servir l’ortografia pròpia, la dels Cançoners medievals, adaptada als temps i coordinada amb la de la resta del domini gallec-portuguès. Fer aquest camí dóna felicitat, i no necessitem cap prova de la certesa d’aquest rumb. Qui vulgui pujar al vaixell, està convidat.”

La comparació amb el cas del romanès de Moldàvia, probablement poc conegut entre aquells que no siguin experts en sociolingüística, és d’allò més oportuna. I ho és perquè és el cas més extrem que es pot trobar actualment, entre les llengües neollatines, d’interferència segregacionista de la raó d’Estat en la codificació i normalització d’una llengua. El moldau és una variant dialectal que pertany estructuralment al mateix domini o diasistema que la llengua que es parla a Romania, universalment coneguda com a romanès, la qual és la més oriental de les llengües neollatines europees i es troba envoltada de territoris de parla eslava. Per qüestions històriques i polítiques (Moldàvia és una república ex soviètica) la codificació actual de la parla moldava utilitza l’ortografia russa, és a dir, l’alfabet ciríl·lic, i no pas l’alfabet llatí comú a totes les llengües romàniques.

No menys aberrant és la utilització de l’ortografia castellana per a escriure la variant originària de la llengua coneguda avui universalment com a portuguès. Però el drama és que aital aberració (anàloga a la pretensió de la Real Academia de Cultura Valenciana i dels sectors blavers al País Valencià de convertir la seva gramàtica aïllacionista en normativa oficial), que condemna el gallec a una situació de subalternitat perpètua (fins que es produeixi la seva definitiva substitució), és avui una realitat a Galícia que compta amb el vist-i-plau dels poders públics i dels sectors polítics hegemònics, fins i tot del nacionalisme majoritari.

Categories:Gallec-portuguès