Aventures amb E. P. Thompson

De vegades això de navegar per Internet et du agradables sorpreses. Ahir vaig descobrir “Reading the Maps”, un blog que és una autèntica joia. Aquest blog és compartit per dos nois i una noia d’Auckland, Nova Zelanda. Un dels nois -i, de fet, l’autor de la majoria de les entrades al blog, sota el nickname de “Maps”- és Scott Hamilton, un jove sociòleg que s’ha passat els últims anys escrivint una tesi doctoral sobre E. P. Thompson i, més concretament, sobre el seu llibre “The Poverty of Theory and Other Essays” (sembla clar allò que diu tanta gent de què “Thompson és l’historiador preferit dels sociòlegs…) La tesi està pendent de publicació, però en Hamilton porta des de l’any 2006 explicant al seu blog algunes de les seves descobertes en arxius d’Anglaterra, en converses amb gent propera a Thompson, com l’historiador anglès John Saville (impulsor, juntament amb el mateix Thompson de la revista New Reasoner, antecedent de la mítica New Left Review fundada el 1960), o la seva dona -i també historiadora-  Dorothy, en la lectura de cartes i documents inèdits, etc. Per totes aquelles i aquells que, com jo, estigeu interessats en la figura del més gran historiador social de la segona meitat del segle XX (i figura clau del moviment pel desarmament nuclear dels anys 80), segur que us resultarà una lectura interessant. En aquesta pàgina trobareu els enllaços a tots els posts sobre Thompson que Hamilton ha anat escrivint durant els anys 2006-2009. (Al blog també hi trobareu altres reflexions sobre qüestions d’historiografia que potser us resulten d’interès, tot i que hi ha també moltes entrades sobre temes relacionats amb la política neozelandesa que a mi em resulten més aviat incomprensibles…)

Per cert, Hamilton (com Thompson) també escriu poesia, i té un llibre de poemes publicat, “To the Moon in Seven Easy Steps”. Dubto molt, però, que estigui traduït o que es pugui trobar en la seva edició anglesa en cap llibreria de casa nostra.

Plataformes

Últimament estic passant força temps al web del Catàleg de publicacions sindicals clandestines – 1939-1975. Es tracta d’un projecte, impulsat pel Centre d’Estudis Sociolaborals (associació vinculada a la CGT de Catalunya), de recuperació de la memòria històrica del moviment obrer català durant el franquisme, mitjançant la digitalització i publicació a la xarxa d’una part important dels fons existents de publicacions (butlletins clandestins) de les diferents organitzacions obreres de l’època (ASO, CCOO -amb totes les seves diferents coordinadores, enfrontades entre sí-, CNT, USO, UGT…), provinents en la seva majoria del fons del Cedoc, el Centre Documental de la Comunicació de la Universitat Autònoma. De fet, els arxius els podeu trobar també penjats al servidor del Dipòsit Digital de Documents de la UAB.

La cosa té per mi un valor quasi-sentimental, puix és fruit del treball infatigable del meu molt apreciat camarada Dani Escribano, company dels temps de la universitat i de la sempre precària redacció de la revista Eima. En Dani és un dels intel·lectes més admirables que conec, i també una de les persones amb qui més m’he discutit, en persona i per escrit, i que més cops hauria escanyat. Al marge d’aquesta circumstància, que fa que aquest catàleg sigui especialment estimable per a la meva humil persona, constitueix també, al meu parer, un autèntic tresor no només pels historiadors de l’antifranquisme i del moviment obrer, sinó per a totes aquelles persones interessades en la tradició recent del sindicalisme combatiu al nostre país.

Suposo que bona part de la gent que milita en l’anarcosindicalisme i, en concret, en la CGT, apreciarà especialment el fet que al web del projecte es poden trobar gran part dels butlletins de la CNT des del 1945 fins al 1975. No en va la CGT és filla del procés de reunificació, el 1984, de dos sectors majoritaris de la CNT reconstituïda el 1976, i es reclama legítimament continuadora de la tradició de la CNT històrica (a desgrat que el Tribunal Suprem espanyol li imposés a finals dels 80 el canvi de sigles). I, certament, aquesta part del fons té un gran valor.

Vull cridar l’atenció, però, sobre una altra part que també en té, com a referent històric reivindicable avui des del sindicalisme llibertari i combatiu. Es tracta de les publicacions de la Coordinadora de Plataformes Anticapitalistes de Comissions Obreres, que abasta el període 1970-1975. I en té, perquè les “Comissions Obreres” durant el franquisme van ser un moviment de masses (i expressió majoritària de la lluita obrera en aquell període, cal dir-ho, com també cal reconèixer, des d’una perspectiva històrica, que el paper jugat per la CNT en l’antifranquisme passats els anys 50 va ser clarament residual) que poc o res tenen a veure amb l’organització sindical que actualment ostenta aquest nom. I en té, perquè una part d’aquest sector de les Comissions, les Plataformes Anticapitalistes, participaria (juntament amb altres col·lectius: OLT, GOA, Solidaridad, MCL, CGA, FSR, etc…) en la reconstrucció de la CNT a Catalunya durant el 1976-1977 i, per tant, es troba també en l’origen del que avui és la CGT.

Tal i com s’explica a la descripció històrica del projecte:

“Entre finals de 1969 i durant el 1970 les Comissions Obreres a Catalunya es van dividir en tres coordinadores, degut a les lluites entre els partits polítics i per la posició a adoptar a favor o en contra de la participació en les eleccions sindicals. La primera territorial de CC.OO. que es va trencar va ser la Coordinadora Local de Barcelona, a mitjans de 1969 i a mitjans del 1970 van ser les del Baix Llobregat i del Vallès.
A partir de 1971 es van desenvolupar tres coordinadores de CC.OO. que competien per agrupar al major nombre de comissions obreres d’empresa (…)

[Aquestes coordinadores van ser: la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC), que constituïa el sector majoritari, controlada pel PSUC; la Coordinadora de Sectors de Comissions Obreres, controlada pels maoístes de Bandera Roja i del PCE(i); i la Coordinadora de Plataformes Anticapitalistes, que era el sector més assembleísta de les Comissions. Una aproximació més detallada a la història d'aquestes tres organitzacions que reclamaven per a sí el nom de "Comissions Obreres" la podeu llegir en aquest vell article publicat a "Ruedo Ibérico". Cal dir que les dues primeres coordinadores es reunificarien a conseqüència de la reincorporació dels militants de OCE-BR al PSUC, i en resultà -per dir-ho així- el tronc que donaria lloc al sindicat burocràtic i reformista que actualment ostenta el nom de Comissions Obreres a Catalunya. La trajectòria de les Plataformes, però, és ben diferent...]

La Coordinadora de Plataformas Anticapitalistas de CC.OO. va ser creada a finals de 1970 a partir de la majoria de comissions obreres del Vallès i d’un sector important però minoritari de les comissions obreres de Barcelona. Aquesta coordinadora va agrupar a les comissions d’empresa partidàries del boicot a les eleccions sindicals, de l’assemblea com a forma d’organització i decisió dels treballadors i al rebuig a les vies legals del franquisme. Aquesta coordinadora es va dissoldre a finals de 1977. El 1974 el sector més polititzat d’aquesta coordinadora va fundar un nou partit polític, la OICE. que també es va dissoldre el 1979. Entre 1976 i 1977 un sector d’aquesta coordinadora es va incorporar a la CNT.”

La OICE (Organització d’Esquerra Comunista d’Espanya), posteriorment OIC i, després OEC (fruit de la catalanització del seu nom), va ser una organització política amb una orientació (inicialment) consellista, la militància catalana de la qual es trobava concentrada principalment al Vallès i, molt especialment, a l’àrea de Cerdanyola i Ripollet. Acabaria fussionant-se amb el MC, després d’una espectacular i curiosa transició ideològica que la va dur des de les fonts consellistes del marxisme revolucionari fins a l’estalino-maoísme. La història de les Plataformes i de la OIC a l’àrea de Cerdanyola-Ripollet es troba en l’origen de l’existència avui d’una organització político-sindical local, com és el Col·lectiu Obrer i Popular (COP).

Però aquí no ens interessa tant la OIC, ni tampoc el COP (organització la qual, aclareixo, em mereix molt de respecte, com també les i els seus militants), com les Plataformes. I el catàleg ens ofereix un ampli (i probablement exhaustiu) mostrari de les seves publicacions, entre les quals cal destacar “Ofensiva Proletaria” i “Vallés Obrero”. Llegiu-les, si teniu interès en conéixer i comprendre una part relativament poc coneguda de la nostra història, és a dir, de la història de la gent de la nostra classe que han lluitat per l’emancipació de tots i totes; fent-ho descobrireu que, tot i el pas del temps, i amb tantes coses com han canviat, la seva lluita continua essent la nostra.

“Y así, si conseguimos que hayan muchas fábricas en lucha, conseguiremos cubrirnos contra la represión, pués les daremos a conocer el hecho de nuestra FUERZA UNITARIA. Ante el empuje decidido y Organizado de toda la Clase Obrera, que no solo no acepta ser represaliada cuando lucha por sus derechos, sino que además advierte ya al capitalismo -causa y orígen de todos los males de la sociedad- que esta Clase se ha puesto a andar y no parará hasta haber destruido para siempre la sociedad dividida en clases: el CAPITALISMO, dando paso al inicio de una nueva etapa de progreso para toda la humanidad donde no existirá la explotación del hombre por el hombre, ni la opresión política… entonces podremos escribir como cosa lograda: NO MÁS DEBERES SIN DERECHOS, NINGÚN DERECHO SIN DEBER” (del número 1 de “Vallés Obrero”, gener de 1972).