Aquestes últimes setmanes estic redescobrint una all-female band novaiorquesa dels anys 80 i 90 que feia molt de temps que no escoltava. Es tracta de les Lunachicks, la banda de Theo Kogan i Gina Volpe. Ara no puc deixar d’escoltar “Jerk of All Trades”, i em sento adol·lescent de nou… I com més torno a sentir els seus discos dels 90, més clar ho veig: Si en aquesta organització social patriarcal que patim, les dones no fossin considerades encara inferiors, éssers humans de segona categoria, el grup de rock que s’hagués endut el gat a l’aigua de la fama i les supervendes la dècada passada no haurien estat els agonies dels Nirvana (un gran grup, és cert, però no més que d’altres de coetanis, com els injustament ignorats Mudhoney, per exemple…). No, qui s’hagués endut el gat a l’aigua haguessin estat les Lunachicks. Jo crec que ho tenien tot per a que hagués estat així: música, lletres, imatge, actitud, un gran directe… I a més, sentit de l’humor i bon rotllo. Vaja, tot.
Si el paradigma del rock mainstream dels 90 haguéssin estat elles i no el depriment Kurt Cobain i companyia, podeu estar segurs que tot hagués estat més divertit i no hauríem hagut de patir aquest reguitzell d’avorrits i suposadament genials epígons “grunge” que dormien les pedres i que han estat anys fotent-nos la xapa: Pearl Jam, Alice in Chains… Sabeu de què parlo, oi? Vaja, que si enlloc d’esdevenir un himne generacional “Smells Like Teen Spirit” (una canço que a mi m’encanta, compte), ho hagués estat “The Day Squid’s Gerbil Died”, per exemple, o -millor encara- “Luxury Problem”, tots hauríem sortit guanyant i ens ho hauríem passat més bé.
L’altre dia vaig estar buscant en la meva vella col·lecció de “Ruta 66″ (els de l’època de l’institut!), i vaig trobar un número de 1989 amb un petit article d’en Rafa Cervera sobre elles. Deia, entre d’altres coses, això:
“¿Asombrado? Pues aprovechate. Las Lunachicks están hechas de la misma pasta que los Ramones, y eso quiere decir mucho en sí. De entrada, todo el mundo las toma como algo inigualablemente mágico, pero también se espera de ellas que por su efervescencia se volatilicen en el momento menos pensado. Son instantáneas, sí, pero muy útiles. Y altamente encomiables: hacía mucho tiempo que ningún grupo asumía su rol con tan desenfranada pasión, tan flamígeras intenciones, y elementos tan epatantes como están haciendo las Lunachicks.
Otros lo hicieron en su momento (Ramones, Runaways, New York Dolls, Plasmatics en los primeros años de su existencia) lo cual indica que no están haciendo nada original. Totalmente de acuerdo, pero sí están haciendo algo necesario, ya que no había nadie que lo hiciera por ellas.
Alguien ha acuñado ya una etiqueta (Scumrock) para ellas y las de su calaña. No hagas ni puto caso; limítate a dejarte triturar por sus canciones y que tus pupilas se llenen con su imagen. Ellas son el verdadero “no futuro” de todo ésto, créeme.”
Però no, al final Kurt Cobain va demostrar ser més “no future” que ningú en aquest món tot cascant-se un tret al cap… Quan això va passar jo ja feia temps que havia deixat enrere l’existencialisme adol·lescent i la recerca d’herois. De fet, crec que ja els havia mort tots. Per això continuo pensant que les Lunachicks van ser més grans que els Nirvana, i dubto molt que ningú sigui mai capaç de demostrar-me el contrari.
Acabo… Theo i Gina han continuat fent música després de la separació de les ‘Chicks, amb Theo and the Skyscrapers i Bantam, respectivament. Cap de les dues bandes tenen (ni de lluny) la màgia de les Lunachicks, i -de fet- la qualitat de la producció dels Skyscrapers és, al meu parer, molt i molt irregular… tot i així, no perdeu l’ocasió de sentir-les. Sobretot els Bantam, grup en el qual la Gina continua, com sempre, confegint bones peces de rock energètic.
