Dijous passat els amics de la Renfe em van obsequiar amb una entranyable odissea en el retorn a casa des de la feina. Bé, a mi i a uns quants centenars (o milers) de treballadors usuaris de la xarxa de rodalies de Barcelona. Aquell dia hi va haver no se quin coi de problema amb el sistema d’electrificació entre Sants i l’Hospitalet, i vaig trigar tres hores a arribar al poble, després d’haver agafat un tren a Cornellà i haver hagut de fer escala a Molins i a Martorell. En total tres trens vaig haver d’agafar, trens que -sobra dir-ho- anaven tots plens a vessar de gent cagant-se en tot, que no sabien a quina hora arribarien a casa, ni si serien a temps -per exemple- per recollir els nens o per agafar l’últim autobús que surt des de Martorell a Olesa… I a sobre amb el mòbil sense bateria!
El dia següent, amb un excés de cansament, son, i d’indignació acumulada, esperava el tren a l’estació a les 6 del matí i veia passar l’AVE procedent de Tarragona amb tots els seients buits. No podia deixar de pensar en quin país de bàrbars vivim… Aquest segur que arriba a l’hora, clavat com un rellotge.
Sempre que hi ha problemes amb la Renfe em ve al cap un documental que vaig veure fa temps a la tele sobre els trens a Cuba (el país d’Amèrica Llatina amb la xarxa de ferrocarrils més antiga). A l’illa caribenya, després de la regressió econòmica de dècades que va suposar el col·lapse del bloc soviètic i l’època del “período especial” les infraestructures, com és ben sabut, estan sota mínims. Allà els trens (molts d’ells amb velles locomotores russes per a les quals ni tan sols és possible aconseguir peces de recanvi) no tenen horari o, més ben dit, sí que en tenen, però aquests no es compleixen mai, perquè múltiples incidències diàries ho impedeixen. Desplaçar-se en tren a Cuba vol dir arribar a l’estació i esperar. Esperar a que aparegui un tren, que ho farà quan vulgui o quan pugui, a l’hora que sigui. Pujar-hi, pregar perquè no passi res, i no preocupar-se per l’hora d’arribada. Tampoc és inhabitual que un trajecte que en condicions òptimes es faria en unes hores es faci en més d’un dia…
Em pregunto si, en aquest sentit, la nostra situació és molt diferent a la cubana. Evidentment aquí hem de descomptar els efectes negatius d’un bloqueig econòmic com el que pateixen allà per imposició de l’Imperi, i el fet que no ens passen cada any per sobre 3 o 4 huracans que ho destrossen tot i que s’enduen pel davant les catenàries i tot el que troben. Però sinó caldria veure si el servei de Renfe rodalies seria gaire millor que el que hi ha allà… Al pas que anem, aviat arribarem al seu nivell, no cal defallir.
I pensant en això, em ve al cap -seguint amb les analogies llatinoamericanes- que si el nostre servei de ferrocarril (almenys del ferrocarril que utilitzen les classes populars) avança cap el model cubà, és una autèntica llàstima que la resignada reacció dels seus usuaris no s’assembli gens a la dels patidors treballadors argentins. Ai… Potser si fos així, un altre gall ens cantaria…
I pensant en això, encara em van venir al cap les informacions que havia llegit dies enrere sobre la reducció de trens diaris a l’estació de Valls i la de personal de serveis a Flix, Ascó i Riba-roja, i no se perquè em va donar per pensar que el dia que petin les “nostres” centrals nuclears (i al pas que anem no ens hauria d’estranyar que pugui passar) val més quedar-se a casa o fugir per potes, perquè si comptem amb el tren per a ser evacuats ho tenim clar.
Res, palles mentals meves. Sincerament, quan llegeixo al diari o veig per la tele algun dels membres de la nostra entranyable classe política parlar de “mobilitat sostenible” no se si riure o tirar-me un pet…
