Bé, doncs ja tenim aquí l’onada desfermada d’espanyolisme testosterònic després de la victòria de “la Roja” a l’Eurocopa (des d’un punt de vista estrictament futbolístic, cal dir que la victòria és merescuda, encara que faci ràbia). Ahir a la nit, els cadells serbobosnians del meu poble van sortir al carrer a celebrar-ho tirant petards i cridant “viva España”. I jo, que em llevo a les cinc del matí els dies laborables, cagant-me en tot… En els petards, en Espanya i en l’Eurocopa.
Quina gràcia. Diuen per TV3 que l’Eurocopa ha fet que l’espanyolisme sortís de l’armari a Catalunya. De quin armari? Com si hagués estat algun cop amagat enlloc l’espanyolisme a casa nostra! Com si hagués patit mai cap mena de complexe. Com es pot ser tan il·lús? No, mai s’ha amagat de res l’espanyolisme a Catalunya (si bé la versió liberal “presentable” i “moderna” d’aquest nacionalisme s’ha volgut disfressar els darrers anys -ridículament- de “no nacionalista”). No s’ha amagat mai, ni en les seves formes més descarnades, d’estanquera amb pollastre, ni en les més subtils i -pretesament- innocents, les d’aquells que et diuen que “jo vull que guanyi Espanya perquè hi juguen catalans”, o “jo vull que guanyi Espanya perquè no s’ha de ser tan radical…”
Avui, a l’hora de l’esmorzar, he estat fullejant al bar l’edició catalana d’un diari espanyol que du a la seva capçalera el següent subtítol: “Diario global en español”. Es tracta del pamflet filosociata “El País”, ex-“Diario independiente de la mañana”. Allà he pogut assabentar-me de que Espanya acaba de conquerir Europa (“España conquista Europa”, era el titular de portada), la qual cosa -coneixent els antecendents peninsulars, amerindis i africans- m’ha fet sentir un immens sentiment de compassió per la resta de pobles continentals. A les planes interiors he trobat un ampli desplegament (planes i més planes…) dedicat a la gran gesta pàtria. M’han cridat especialment l’atenció dues pàgines en les quals el diari informava de les celebracions al carrer de la victòria en diferents territoris de l’Estat, amb tot de fotografies de gent exaltada lluint simbologia espanyolista diversa (banderes, samarretes, etc). Perquè m’ha cridat l’atenció? Perquè els territoris triats pel “Diario global en español” per a fer aquest folclòric seguiment eren els següents: Catalunya, País Basc, Andalusia, Galícia i el País Valencià. És a dir, “El País” destaca la celebració dels seus nacionals als “territoris ocupats”, a les colònies peninsulars, i -evidentment- la tria no és casual ni està mancada d’intencionalitat política. No fos cas que amb la conquesta d’Europa ens n’oblidem que nosaltres també ho vam ser, de conquerits… (Ens ho recorden els dels petards, i ens ho recorden els seus diaris, per si de cas).
De la conquesta de debò, als Països Catalans ja en fa més de 300 anys. És per això que ens hem de mostrar com a bons vassalls, com el poble submís i (mal) assimilat que som i desitjar que guanyin. Són tan bons que fins i tot deixen que els nostres nanos defensin la seva samarreta (pobre del que declari públicament que no ho vol fer), encara que no en sàpiguen pronunciar el nom…
Jo que tinc alguna noció de llengua russa, em vaig fer un tip de riure sentint els locutors del canal que retransmetia la semifinal Espanya-Rússia admetent la seva “incapacitat” (textualment) per a pronunciar de forma correcta “Pavliutxenko” o “Arxavin”. No saben pronunciar “Cesc” o “Xavi” (ni “Josep-Lluís”, diguéssim…) ni juntar mots en cap altra llengua que la seva -en el millor dels casos-, hauran de saber pronunciar noms eslaus o germànics o d’on sigui…
Res, que no s’ha de ser tan “radical”, oi?
