Els resultats desitjats

Avui és un dia trist per a Irlanda i per a Europa, perquè aquest cop ha guanyat el vot de la por i de l’engany, i el Tractat de Lisboa ha estat aprovat. Fa ràbia, perquè crec que sobren motius per rebutjar aquest Tractat, com en sobraven per rebutjar l’anomenada Constitució Europea a la qual substitueix, i en contra de la qual vaig votar quan es va celebrar el referèndum al nostre país. Però és que, a més, si jo fos irlandès hagués votat que NO ja simplement per una qüestió de dignitat: qui s’han cregut que són aquesta gent per a fer-nos votar un altre cop una cosa que hem rebutjat?

I així, la lliçó que cal extraure de tot aquest afer dels referèndums a Irlanda és la manca de contingut democràtic de l’actual procés de construcció europea (cosa que, de fet, ja era prou coneguda). Primer, pel fet que davant l’evidència del rebuig popular a la Constitució Europea (la victòria del NO a França i als Països Baixos), es formuli un nou tractat amb uns continguts idèntics però un nom diferent, i es plantegi un procés d’aprovació a tots els Estats per via parlamentària, tot furtant-li als ciutadans el seu dret a decidir sobre aquesta qüestió (no fos cas que aquests tornin a respondre amb una negativa). En segon lloc, pel fet que l’únic Estat de la UE on el Tractat s’ha d’aprovar per la via de la consulta popular (perquè així ho exigeix la Constitució irlandesa), aquesta s’hagi de repetir perquè el resultat no ha estat el desitjat per les elits polítiques i econòmiques que construeixen aquesta Unió Europea neoliberal i militarista, contrària als interessos dels treballadors (treballadores) i dels pobles.

Està clar, en aquesta democràcia burgesa els “ciutadans” som criatures menors d’edat a les quals només cal consultar per a guardar les formes i quan no queda més remei, però sempre per ratificar allò que els que manen ja han decidit que és bo per nosaltres. Els referèndums s’organitzen per guanyar-los, i si no es guanyen es repeteixen tants cops com calgui fins que s’hagi aconseguit enganyar i atemorir prou la gent com per a que votin allò que han de votar.
Aquestes dies enrere, quan vaig a estar Irlanda vaig tenir l’ocasió de seguir una mica la campanya pel referèndum als mitjans locals, i també al carrer, com pot acreditar la gran quantitat de fotos que vaig fer de cartells de col·lectius i organitzacions que demanaven el vot pel NO, els quals es podien trobar per tot Dublín. Cal dir que també n’hi havia demanant el vot pel Sí, dels partits de l’establisment (Fianna Fáil, Fine Gael i el Labour Party), però d’aquests no tinc fotos perquè no m’interessaven gens. Una de les coses que em va deixar més flipat va ser la implicació de les grans empreses del país demanant directament el vot pel sí, amb unes pràctiques d’agitprop que jo titllaria (com a mínim) de dubtosament democràtiques. Així, per exemple, resulta que Ryanair (una de les principals companyies de la República d’Irlanda) publicava cada dia un anunci a tota pàgina en el diari de major difusió del país (l’Irish Independent) demanant el vot afirmatiu al Tractat de Lisboa i també… prometent vols gratis a aquells que votessin que Sí! (Això és del tot cert, podeu consultar les hemeroteques si no em creieu, i també podeu fer un cop d’ull a aquest enllaç).

I és clar, davant aquesta piconadora empresarial, política i mediàtica, les organitzacions de l’esquerra irlandesa (Sinn Féin, Éirigí, Irish Republican Socialist Party, Workers Party…) i les plataformes de la societat civil (People’s Movement, COIR…) contràries a Lisboa, que l’any passat van donar la “campanada” amb una campanya més que exitosa, aquest cop ben poca cosa han pogut fer.

Però, vaja, suposo que els diaris de demà ens parlaran de tot plegat com una gran notíca de la qual tots “els europeus” hem d’estar contents, perquè els resultats a Irlanda han estat els que havien de ser, perquè “Europa” és un bona cosa per tothom i bla, bla, bla…

Lamentable. Si James Connolly s’alcés de la seva tomba segur que li entrarien ganes de vomitar.

(Cartell del WSM)

Una conversa informal a propòsit de les eleccions europees

Aquesta conversa és fictícia, tot i que -com diuen a les pel·lícules- “està basada en fets reals”. L’escenari és el carrer i una cafeteria del centre de Barcelona un divendres al vespre. Els protagonistes són tres desencantats d’extrema esquerra majors de trenta anys (per tant, en edat de vot, tot i que acostumen a exercir aquest dret més aviat poc i més aviat a contracor).

ALFA: Així, què dius? que votaràs Iniciativa Internacionalista?
BETA: Doncs sí, no tenia massa clar si votaria o no, però amb tot el que ha passat aquests dies amb la il·legalització, la des-il·legalització i tot plegat, em sembla que els votaré. Dissabte fan un acte de campanya a Vilafranca amb el Garganté i m’hi passaré a veure què diu.
ALFA: Doncs jo no. Jo votaré Esquerra Anticapitalista. La gent de Revolta Global, ja saps, amb aquest rotllo evangelitzador seu, aquest gregarisme de la LCR, dels francesos, a nivell d’estratègia, copiant aquí això del “Nou Partit Anticapitalista”… A més, que van de “som la candidatura dels moviments socials”, i no és cert. La gent dels moviments se n’en fot. Bé, tampoc tothom, però vaja… Amb tot, els votaré, crec que hi ha bona gent, són la candidatura més presentable. Hi ha penya de la CGT allà?
BETA: Sí, almenys donant-hi suport. De fet, n’hi ha en totes dues.
ALFA: Està bé. Doncs és el que faré, votar aquests de la Quarta, i mira, a prendre pel…
BETA: Em sembla bé, si és el que vols fer. Jo els podria haver votat també… Igual que podria haver-me abstingut. De fet, jo vaig signar per a aval·lar la candidatura de RG, ens va passar els fulls un company en una assemblea de la secció sindical. Vaig signar sense estar gens convençut en aquell moment de què els anés a votar després. Al final votaré II, però ho faré bàsicament per tapar-li la boca al Rubalcaba i a tots aquests. El meu serà un vot contra la llei de partits. D’acord, és un postura reactiva, si vols, però crec que és necessari fer-ho.
ALFA: Ja, t’entenc. Però jo passo. Crec que és premiar els bascos i no s’ho mereixen. N’estic fins els nassos. Fins que l’esquerra abertzale no faci una autocrítica, renegui de la merda d’estratègia de la lluita armada que ja no serveix per res ni du enlloc…
BETA: Però la candidatura no és seva…
ALFA: Beta, jo se com s’ha cobat aquesta candidatura i et ben aseguro que…
BETA: Sí, d’acord. Segur que ho van estar parlant amb ells. I segur que estava més que pactat que si no hi havia il·legalització hi hauria un pronunciament públic de l’esquerra abertzale demanant el vot per ells. Aviam, entenc el que dius respecte els bascos, però el que no pretendràs és que ells acceptin que l’estratègia repressiva de l’Estat, amb les il·legalitzacions i tot això, els marqui l’agenda i els defineixi l’estratègia. Això és el que en Rubalcaba voldria…
ALFA: Sí, ja, però em tenen fins els ous… Fins que no facin una revisió completa del tema de la lluita armada i…
BETA: Però què et penses, que tot això ells no ho pensen? Que no ho saben? Et penses que no ho sap l’Otegi? L’Otegi i més gent…
ALFA: És clar que ho sap. El problema és que ho pensen, però no actuen en conseqüència…
BETA: Ja, però Alfa, per nosaltres és fàcil parlar. Ho desconeixem gairebé tot del que passa a Euskadi, a nivell de repressió quotidiana, de mil coses… Desconeixem els debats polítics interns que deu tenir aquesta gent…
ALFA: Tens raó… tens raó! Com sempre, tens raó, Beta. Però no els votaré. Votaré RG, porten més temps preparant la candidatura, treballant amb un munt de gent, i ara s’han presentat aquests d’II… Em sap greu per ells, després del que han currat no els votarà ningú. Tu fes el que vulguis, no passa res. Jo voto RG, tu votes II, i ja està.
GAMMA: I qui hi ha a la candidatura aquesta?
ALFA: Organitzacions indepes de diferents llocs de l’Estat, Galícia, Castella, Astúries… Algunes més presentables i d’altres que no ho són tant. Hi ha també gent de Corrent Roig, que han partit peres amb Izquierda Unida… Aquí a Catalunya hi dóna suport Endavant, Lluita Internacionalista… De fet, hi ha 3 o 4 persones de la LI a la llista, van treure un comunicat donant suport a la candidatura i demanant-hi el vot… Després hi ha el Garganté de número 3, que està a la CGT, a autobusos…
GAMMA: I les CUP? Què fan les CUP amb tot això?
ALFA: També hi donen suport. De fet, diria que hi estan totalment abocades en la campanya des que s’ha sabut del cert que no s’anul·laria la llista. Sobretot allà on Endavant té més força, però no només. Crec que hi donen suport en conjunt. Segurament les CUP debien haver estat negociant entrar en la candidatura d’II, però al final hauran tingut les seves assemblees i ho hauran desestimat, per precaució. Precisament per por a que una possible anul·lació d’aquesta els pogués afectar posteriorment a ells, com és lògic. Fins i tot van treure un comunicat públic no fa gaire anunciant “a bombo i platillo” que ells no es presentaven a les europees, per a que quedés clar…
BETA: Ja. II farà una bona campanya a comarques, amb el suport de les CUP, que són els únics que tenen assemblees locals arreu i que estan ben implantats a nivell territorial, i RG la farà a Barcelona i al nucli de l’àrea metropolitana, que és on estan, i para de comptar…
ALFA: El que sap greu és que normalment quan hi ha eleccions hom està per no votar, o acaba votant fricades o fent vot nul, i aquest cop encara resultarà que hi haurà gent que votarà els uns i els sabrà greu no votar els altres i viceversa. Perquè no se’ls pot votar a tots dos alhora, oi?
GAMMA: No, diria que no (Rialles). I perquè no s’han presentat junts tota aquesta gent?
ALFA: No, això és impossible…
BETA: Home, diria que les dues candidatures venen de dinàmiques diferents… A més, hi ha qüestions estratègiques i organitzatives que són complicades de fer lligar…, no parlem ja de temes personals i d’egos, que els desconec en aquest cas però ja sabeu que es donen a tot arreu. Tot i que veient gent tan diferent com Endavant o la LI en la mateixa candidatura, no se, potser amb el temps…
ALFA: Sí, potser amb el temps.
GAMMA: És com hauria de ser, home…
ALFA: Mira, Beta… Tornant als bascos, el problema és que nosaltres, en matèria de política, aquí a Catalunya, sempre estem mirant cap allà i ells, en canvi, ens miren a nosaltres amb un absolut menyspreu… Quan estàvem a “X” [una organització de l'esquerra radical que avui no existeix], els vam donar suport amb tot el tema de Lizarra, vam fer un cartell, mira que en vam fer pocs i que ens costava… donant suport a la treva i a una sortida dialogada del conflicte…
BETA: Sí, ja me’n recordo d’aquell cartell, amb una “ikurriña” i tal… (Rialles)
ALFA: Doncs vam estar a Euskadi un cop, amb gent d’Euskal Herritarrok, gent de Zutik i tal… Me’n recordo perfectament, que un dia vam estar en una Herriko Taberna, i jo li vaig ensenyar el nostre cartell a un pallo d’aquells, com dient-li, “mira tio, som solidaris amb vosaltres, estem amb el procés de pau!”, i ell se’l va mirar amb una cara de fàstic i de superioritat gairebé racial que…
BETA: Ja… (Rialles)

En conclusió, que n’Alfa votarà Esquerra Anticapitalista i en Beta votarà Iniciativa Internacionalista. Cap dels dos ho farà amb entusiasme i, malgrat tot, cadascun d’ells argumentarà pacientment davant tercers la seva elecció. No sabem què votarà na Gamma, que és la més intel·ligent de tots tres. Amb absoluta seguretat ho farà per una de les dues llistes esmentades. Els tres voldrien que en algun moment, en un futur no gaire remot, hi hagués una única opció electoral anticapitalista, plural i diversa, que sumés. Això els evitaria tot aquest debat, i així podrien votar, aquest cop sí, més convençuts i amb més entusiasme.

Però és clar, com que això d’anar a eleccions no és més que una etapa en un camí molt llarg (i no pas l’etapa més important, diria, tot i que -evidentment!- tampoc es tracta d’una qüestió menor…), encara haurem de caminar força totes i tots per a que això passi, si passa… Sempre i quan la (maleïda!) Llei de Partits no ens impedeixi veure-ho.

El Constitucional fa callar en Rubalcaba

I jo me n’alegro molt. Tan constitucionalistes com són, doncs mira, aquest cop se l’han hagut de menjar amb patates. Sobretot l’inefable ministre espanyol de l’Interior, supervivent dels governs dels GAL d’en Felipe González (aka “senyor X”). Aquest cop la seva impresentable llei de partits no els ha servit per a anul·lar la dissidència política. I esperem que aquest precedent pugui canviar les coses en el futur.

La part bona de tot aquest assumpte és que a Iniciativa Internacionalista li han fet la campanya de franc amb aquest intent barroer d’anul·lar-los la candidatura. Aquests dies han tingut més espai als mitjans de comunicació convencionals del que mai haurien pogut somniar si la Fiscalia, l’Advocacia de l’Estat i el Tribunal Suprem no s’haguessin ocupat d’ells. Poca gent (fora dels militants d’organitzacions indepes i/o d’extrema esquerra i de la gent del rotllo) s’hagués enterat que existien i que es presentaven, si no fos per aquesta palestra pública que tan gentilment els han concedit els aparells judicials de repressió política que té el govern espanyol al seu servei. Al final potser sí que els votaré. En Méndez Ferrín no s’ho mereix, però altra gent que integra la candidatura sí. I tot sigui per tocar els collons…

No podreu amb nosaltres

Jo no pensava votar a Iniciativa Internacionalista, i tampoc he decidit si votaré o no a les europees. La candidatura, evidentment, em resultava simpàtica, per diferents motius que ara tampoc no detallaré. Però no la pensava votar per la presència en la seva llista d’en Méndez Ferrín i altres dirigents de la Frente Popular Galega, un partit paleoestalinista i “castrapista” que sosté uns posicionaments en matèria lingüística que són, segons el meu parer, totalment impresentables. Tanmateix, el fet de la il·legalització m’ha tocat molt els ous, amb perdó. Un cop més els miserables han tornat a fer la seva feina, amb les armes de la seva justícia burgesa. Al Regne d’Espanya, definitivament, la democràcia no existeix. Perquè, sincerament, pretendre que la presència de l’Alfonso Sastre a la candidatura demostra la “instrumentalització” d’aquesta per part d’ETA és ridícul i esperpèntic, dit ras i curt. I, malgrat tot, l’anul·lació de la llista era força previsible, atès el govern del PSOE sembla tenir bastant decidit des de fa temps que la via turca per a la gestió dels conflictes nacionals és millor que la nord-irlandesa (deu ser cosa de l’”aliança de civilitzacions”,  suposo…) A més, aquesta senta un precedent que fa preveure en el futur més il·legalitzacions de llistes de l’esquerra radical, dins i fora del País Basc, mentre se li puguin atribuir imaginàries connexions amb un “entramat ETA-Batasuna” amb fronteres tan difoses que poden incloure ja qualsevol cosa. Estic bastant emprenyat i no tinc masses ganes d’estendre-m’hi gaire més avui sobre el tema… Només vull fer constar aquí que, com deia el Garganté en la presentació de la candidatura a Barcelona, no podran amb nosaltres. Podran il·legalitzar tantes candidatures com vulguin, però mai podran il·legalitzar els nostres cervells, les nostres idees, la nostra voluntant insubornable de canviar aquest món de merda… i, sí, de continuar reclamant ara i sempre això que tant els emprenya i que tanta por els fa: el dret a l’autodeterminació per a tots els pobles.

Saura, ets patètic

Potser m’equivoco, perquè jo no hi era, i només sé el que he vist per la tele i a Internet, però em fa la impressió que el que va passar a Barna a mitjans de setmana, amb el desallotjament de la tancada d’estudiants a la Central, i la posterior razzia dels Mossos pel centre de la ciutat repartint bastonades a tot allò que es bellugava, no s’havia vist ni a l’època de la Valdecasas… i mira que n’havíem vist de grosses! Ja només em falta mirar a veure si el carallot del Joan Barril, l’intel·lectual orgànic del tripartit, escriu algun article en el diari del règim (“El Periódico de Catalunya”), tot lloant -com acostuma- a la “policia democràtica de la qual ens hem dotat”. Ves si hem sortit guanyant amb aquesta “democratització” policial… Lamentable, per cert, el tractament que s’està donant des del susdit pamflet filosociata a l’oposició estudiantil contra el pla Bolonya, que no fa més que recórrer als tòpics habituals (sí, “violents”… què sinó?) davant de qualsevol moviment social d’envergadura que ultrapassa els seus esquemes institucionals de participació i d’acció col·lectiva. Molts interessos n’hi ha d’haver en això de Bolonya, com per a que es dediquin tants esforços, dia sí i dia també, en criminalitzar els i les estudiants en lluita, en minimitzar el seu suport social i la força de la seva presència al carrer.

I, com sempre en els últims temps, en tot allò relacionat amb la repressió dels moviments socials, el gran factòtum de “l’esquerra transformadora”, aquella que reprimeix “per sistema” i “de debò”, aquella que vota sí a l’Estatut perquè és “ecologista”, aquella que, en fí… és que em falten les paraules i em sobra la mala bava per a definir aquesta colla d’hipòcrites i oportunistes d’ICV (i els seus socis d’EUiA)…!!! Aquesta “esquerra” de poltrona i cotxe oficial que no té vergonya ni n’ha tinguda mai. Què hi pot haver de més patètic que veure el camarada Joan Saura en roda de premsa, desviant l’atenció sobre la seva responsabilitat política en els fets de dimecres passat, fent una tombarella en l’aire i passant a parlar del finançament, i de com de durs s’estan posant negociant amb Madrid…? Demanaré un informe i ja em pronunciaré, va dir. És per riure…

Bé, de fet, pensant-hi, resulta que hi ha coses encara (encara!) més patètiques… Com ara l’Oriol Pujol, l’Artur Mas i l’Alícia Sánchez-Camacho dient que ICV no pot gestionar les competències d’Interior perquè és com “posar la guineu a cuidar les gallines”  i que el conseller Saura (aquest “radical”) és un tou que no defensa amb prou vehemència el cos dels Mossos d’Esquadra ni les seves actuacions… Vaja, que si fos per ells, encara n’hi hauria hagut més pals, més detencions, més ferits, més contusionats, més violència, una intervenció de restabliment del (seu) ordre més contundent. Uf… Realment, devem tenir la classe política que ens mereixem. Si és així, l’hem hagut de fer ben grossa en anteriors reencarnacions, perquè tanta mediocritat i neciesa junta és impossible de suportar.

Defensar la llengua no és cap delicte

La gent de Gzvideos està difonent al seu web una crònica filmada dels fets esdevinguts el proppassat dia 8 de febrer a Santiago de Compostel·la arran de la convocatòria de la plataforma espanyolista “Galicia bilingüe” (sic). La intenció és contrarestar el vergonyós tractament mediàtic dels fets, atès que la majoria dels mitjans de comunicació van encarregar-se de servir a l’opinió pública l’esquema interpretatiu típic: uns perillosos independentistes filoabertzales i proetarres van intentar agredir de forma violenta una pacífica i constitucionalista manifestació (tot i que provocació, seria un mot més ajustat a les característiques de l’acte) de ciutadans honorables, tot enfrontant-se a la policia, que va haver de fer ús de la força per a contenir-los. El vídeo deixa bastant clar que la cosa no va anar ben bé així. Entre d’altres coses, podreu veure com els antidisturbis agredeixen de forma gratuïta militants del moviment per la llengua i de l’organització política Nós-UP, mentre els “pacífics” manifestants de GB (molts dels quals, en realitat, eren militants d’organitzacions d’extrema dreta com la Falange Auténtica que van arribar en desenes d’autocars el mateix dia des de diferents punts del Regne d’Espanya) els aplaudeixen i enardeixen tot cridant “¡leña, leña!”, “¡dadle, dadle! ¡de puta madre!”, o bé “¡que lo maten!”, entre d’altres perles. La filmació deixa ben clar també qui sembla tenir dret a manifestar-se, a parer de la policia “nacional”, i qui no en sembla tenir, als carrers de la capital de Galícia.

La “batalla”, per cert, va finalitzar amb 10 manifestants galleguistes detinguts el mateix dia a Santiago (alguns d’ells pel fet d’anar disfressats de vaca, una indumentària clarament “terrorista”, pel que es veu), i un altre més el dia següent a Ourense. Als dies posteriors un dirigent del PP gallec, amb la seva estratègia de criminalització característica, va abonar la tesi de la “batasunització” dels moviments populars tot titllant, concretament, el Centre Social O Pichel de Santiago de local “paraterrorista” en el qual “es preparen còctels molotov”. El col·lectiu A Gentalha do Pichel ja ha anunciat que inciarà accions civils i penals per aquestes declaracions.

El dia 8 de febrer els companys i companyes compostel·lanes i d’arreu del país ens van donar un exemple de dignitat… Galiza nom se rende!

El món no està canviant tant

Ahir es va celebrar l’apoteòsica i històrica presa de possessió del nou president dels Estats Units d’Amèrica (del Nord), aquesta mena de nou messies que portarà la redempció a tot el planeta, amb un gran desplegament mediàtic per part dels mitjans de comunicació de totes les províncies de l’Imperi (incloent-hi la nostra)… Una de les afirmacions que va fer en el seu discurs, i que alguns diaris recullen i destaquen, fins i tot en portada, és que “el món està canviant…” Una frase autoevident perquè, de fet, el món quiet no ho ha estat mai, i encara està per veure que deixi un dia de girar sobre el seu eix i al voltant del sol. Però, és clar, pronunciada pel polític més poderós del món, enmig d’aquesta cerimònia catàrtica i amb aquest to (quasi) mil·lenarista, la frase sembla un gran què. Evidentment, la premsa pàtria n’està d’acord: El món està canviant i l’elecció de Barack Hussein Obama per a ocupar la més alta magistratura del món mundial n’és una prova. El món està canviant i un home amb la pell fosca, un afroamericà, jura el seu càrrec sobre la mateixa Bíblia que va fer servir Abraham Lincoln, el president que va abolir l’esclavitud, més de cent anys enrere…

I jo dic que, simbolismes a banda, si parem atenció a l’estructura profunda d’algunes coses, ens resultarà evident que el món -ves per on- no està canviant tant: l’any 2009, i com ho van fer tots els homes que el van precedir, el nou president de l’Imperi jura davant Deu i sobre la Bíblia el seu càrrec. El dia que això no passi podrem dir realment que en aquest món les coses estan canviant…