Sobre el lobby sionista català

Un bon article d’en Jordi Martí Font, coordinador de la revista Catalunya, publicat al web de CGT Catalunya:

Palestina, entre el somni i la tragèdia

Hi ha una certa colla de “liberals” catalunyescos que, arrebossada com està de tant tocar poderet, sol mamar la llet de qui els posa la mamella més a l’abast. I si la llet no els la serveixen, van a buscar-la on saben que no en falta, malgrat l’hagin de beure plena de sang. La dreta de centre i la dreta de dreta ja ho havia fet abans -cal no oblidar-ho- per això ara no en parlaré massa i sí que ho faré dels manaires i moscardons actuals.

Bona part de la recàrrega del seu discurs, catalunyesc i “liberal”, es va articular a través de mòmios com la Fundació Acta, on confluïen personatges del tipus Pilar Rahola o Joan B. Culla, ben finançats pels renovadors de Convergència del moment. Ells, al costat del Vicenç Villatoro i de l’incombustible Miquel Sellarès (el responsable del model policial dels actuals Mossos d’Esquadra, entre Israel i Alemanya), però també de Jaume Renyer (ara cap pensant del sector de l’Uriel Bertran a ERC i llarg temps al costat de Carod a la Generalitat de dalt) i voltants, són els representants de la defensa dels interessos de l’Estat d’Israel a Catalunya-Principat. Caldria refer currículums però per donar quatre dades més, diré que a banda de fer de xofer de Carod a l’entrevista de Perpinyà amb ETA, Renyer va ser director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat i per tant cap de la revista “Idees”, que cal llegir per entendre què pensen els amos i voltants; i que Miquel Sellarès va ser director de la revista “Debat Nacionalista”, un espai de renovació del catalanisme divers, i és president del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya, un altre lloc interessant de conèixer per entendre la visió que alguns tenen de l’espai que un Principat independent ha de tenir al món, entre altres com a membre de l’OTAN. Membre de l’OTAN i, en l’escaquer internacional, defensor de l’Estat d’Israel.

La seva és una aposta de “civilització”, que diria Eugeni d’Ors, una aposta pel possible encaix al món que ells defensen d’un projecte que ha de ser igual a allò que ara hi ha per ser acceptat; us sona López Tena i les seves propostes independentistes del Principat mantenint tota la resta igual? En aquest punt és molt interessant que us mireu les persones que coincideixen en un paraigua ampli i amb les idees clares com és la Fundació Acta.

Un Principat independent quan els Estats Units d’Amèrica ho acceptin i, per aconseguir-ho, el “lobby” jueu és un bon camí. Evidentment, l’acceptació de totes les exigències del moviment sionista internacional passa per camuflar aquesta adhesió com un fet cultural. En aquest sentit és interessant mirar-se les pàgines web de l’Associació de Relacions Culturals Catalunya-Israel (ARCCI) i de la premsa israeliana accessible (http://www.aurora-israel.co.il/) en dies com els que hem passat, amb centenars de morts produïts per l’Exèrcit Israelià. Els seus blocs, les seves pàgines, les i els seus opinadors, tots alhora i amb una sola veu, com si fossin un únic soldat, justifiquen o donen motius per a l’assassinat massiu organitzat i perpetrat per aquesta gloriosa colla d’assassins professionals.

I no confonguem les coses tal com ells mateixos fan. Que jo rebutgi i senti una repulsa total per aquests assassinats no treu que no la senti pels que perpetren els assassins de l’altre bàndol. Tal com diu Renyer, jo sóc de “l’autodenominada esquerra antiimperialista” però l’atac dels criminals del Tsahal a Gaza no ha estat contra els criminals de Hamas sinó contra tothom, perquè aquesta és una guerra, diguem-ho clar, d’extermini. Una guerra que vol fer desaparèixer el poble palestí, aïllant-lo amb murs, fent impossible la seva economia, demonitzant la seva societat, bombardejant-lo indiscriminadament i negant-li el dret a l’existència. Perquè Palestina, malgrat els pesi a la colla de catalunyesos “liberals” (les paraules són sempre falses quan les utilitzen els amos), és també un poble que viu entre el somni i la tragèdia, però que no té el poder que l’Imperi dóna als seus amics o als que ho volen ser. I per això ni tan sols l’anomenen amb el nom propi que té: Palestina. Entre el somni d’existir i la tragèdia de ser exterminada per l’Estat d’Israel…i les idees d’alguns dels “nostres”.

Més sobre terrorismes (Gaza)

Llegit avui a l’edició barcelonina d’“El Punt”, en un article de l’Isidre Pallàs:

“A Gaza, la majoria de la gent viu amb menys de dos euros al dia. Les fronteres estan segellades. No es pot sortir ni a Egipte ni a Israel. No hi entren mercaderies de cap mena. No es pot construir per manca de materials. No es poden canviar els vidres quan es trenquen. No hi ha gas per cuinar. No hi ha benzina per als taxis. No hi ha llum elèctrica perquè ja fa tres anys que els avions van destruir els generadors que la produïen. Als hospitals no hi ha medecines, ni material quirúrgic, ni gases esterilitzades, però sí molts malalts, ferits, gent que necessita assistència. No hi ha feina i sí moltes mans una damunt de l’altra. No hi ha periodistes estrangers, Israel els hi prohibeix l’entrada.

Al Maresme els desastres són naturals. Com aquesta setmana, solen venir del mar. Les llevantades, els trons i els llampecs que ens arriben del cel són fenòmens atmosfèrics. A Gaza no. Quan el cel trona són avions de combat, bombarders israelians que hi van a deixar la seva càrrega mortífera de bombes i metralla. Són helicòpters fabricats als EUA per Boeing que hi van a llançar míssils. El trànsit pesant no són els camions que passen per l’autopista, són els tancs Merkhaba, que passen per sobre de les cases, les escoles, els camps acabats de sembrar, o les excavadores Caterpillar, que hi van a destrossar l’aeroport construït al sud de Gaza per l’Estat espanyol, finançat amb diners dels contribuents. Els nostres governants, catalans o espanyols, mai han demanat explicacions a Israel sobre aquesta destrossa.

Les més de quatre-centes persones assassinades i el miler llarg de persones ferides; les cases, les casernes, les mesquites i escoles destruïdes des de dissabte passat, les haurem d’afegir als crims de guerra que l’estat d’Israel acumula des de la seva fundació, el 1948.”

Grècia

El web de CGT Catalunya va publicar aquesta setmana una interessant entrevista a Yannis Androulidakis, el Secretari d’Internacional del sindicat llibertari grec ESE, en la qual s’informa sobre les causes profundes de la revolta popular d’aquests dies al país hel·lènic, arran de la mort del jove Alexandros Grigoropoulos a mans de la policia.

Si voleu seguir els esdeveniments un bon lloc on fer-ho (si us manegueu bé llegint en anglès, és clar) és el web del projecte Libcom.org, en el qual trobareu un ampli recull dels fets esdevinguts els darrers dies i de l’estat actual del conflicte.

Jo em pregunto: És Grècia actualment la baula més feble del capitalisme europeu? Estem als inicis d’un nou 1848 o d’un nou 1917? M’agradaria pensar que sí, però no tinc una resposta clara…

Amb els pobles que es revolten

A mi, personalment, me la bufa el budisme, el Dalai-Lama i l’espiritualitat oriental. És més, em molesta profundament aquest rotllo pacifista místic i (inconscientment) teocràtic que és tan comú en molts dels defensors (i defensores) de la causa tibetana a Europa i als Estats Units. Però jo estic amb els pobles que es revolten contra la opressió i avui sóc tibetà. I més encara tractant-se d’una revolta d’un poble sotmès a l’ocupació militar i al genocidi cultural, que s’aixeca contra aquesta personificació de la forma estatal desitjada i envejada pels capitalistes de tot el món, com és la República (mal anomenada) Popular de la Xina. Aquest estat on impera un règim autoritari de partit únic, nominalment comunista, i en el qual l’explotació dels treballadors, la repressió política i la depredació a gran escala dels recursos naturals han arribat a uns nivells desconeguts en la història humana a menys que ens remuntem a l’Anglaterra de la primera revolució industrial (i la comparació, segurament no és gens apropiada: la Xina d’avui és pitjor que l’Anglaterra d’aleshores, perquè la potència destructiva de la seva base tecnològica és incomparablement més gran, fins al punt que faria empal·lidir Marx, Engels i els socialistes del segle XIX).

Tiananmen no és tan lluny en el temps. Els Jocs Olímpics són a la cantonada, i els senyors del COI ja han assenyalat que ells no són pas “activistes dels drets humans”. La Xina és un gran mercat i tot és business as usual en el món del capitalisme post-tardà. La democràcia sovint no casa bé amb els beneficis. I ho saben prou bé els governants i els empresaris “occidentals”, que tenen molt clar quina és la carta que han de jugar quan se’ls presenta la disjuntiva. Em ve al cap Xile, Salvador Allende, Pinochet, Kissinger. Associacions mentals… Mentrestant, els pobles es revolten, com han fet en el passat i tornaran a fer en el futur, fins que foragitin l’ocupant, sinó han estat anorreats abans o assimilats per aquest. I això serà així al Tibet i ho serà a Palestina, al Sàhara, a l’Iraq i a tants i tants altres llocs del món. Mentrestant, els soldats tornaran a sortir al carrer a Lhasa i al-Aaiun, els míssils tornaran a caure sobre la població civil de Gaza i les cancelleries de tots els països del món miraran, com sempre, cap a una altra banda. Quina vergonya.