Pedaços
1.
La fugida
Potser hauria arribat abans agafant un automòbil, és clar. Si n’hagués tingut. I si, a més, hagués sabut conduir, atès que mai s’havia interessat el més mínim per aquests trastos, per aquests generadors portàtils de CO2 que, en realitat, no porten més que maldecaps… Que si l’assegurança, la plaça de pàrquing, l’ITV, el líquid de frens, la corretja de transmissió, el cable de l’estàrter. Quin espant. Tot el temps que estalvies en arribar als llocs el perds donant voltes per trobar un lloc per estacionar. Per no parlar de les xifres de sinistralitat a la carretera (No t’hi volem!) Però no. Hi va anar caminant. Sí senyor, com ha de ser. Com un home. Pim-pam, pim-pam, un, dos, un, dos… durant hores, dies, setmanes i mesos, dormint a la llum de la lluna, a les valls, a les fagedes, en avencs de les muntanyes, camí amunt i camí avall, tremolant a les nits i plorant sota la pluja, com diu aquella corranda (de la qual no recordava el nom.) Amagant-se dels llops, que vés qui se’n refia d’aqueixes bèsties. Ell no. No pas. Tot i que s’havia tornat un poc bèstia ell mateix durant aquest temps de fugida. Potser no un poc, sinó més bèstia fins i tot que les bèsties. Havia hagut de beure’s els propis pixums per aplacar la set. (La qual cosa, de fet, no sabem si és ben bé una prova del seu procés d’animalització…)
Perquè, diguem-ho ja, no va ser pas animat per cap esperit esportiu ni d’aventura que hom va fer aquesta voràgine de quilòmetres que no s’acabava mai. La pulsió que provocà la fugida fou la por. Hauria arribat molt abans en automòbil, però el viatge en cotxe no era factible. No es tractava pas d’una cursa. Les carreteres estaven plenes de controls, d’assassins famolencs de pell verda amb uniformes de camuflatge (quina coincidència, verds també), i les cunetes plenes de cadàvers pudents, envoltats de mosques. I més amb la calorada que feia aquell estiu. La fetor a mort s’estenia arreu. Les bombes també tenien preferència per les carreteres. I pels ponts, sobretot. Cap riu es podia travessar amb un automòbil. Cap riu es podia passar sinó entrant-hi, nedant o, en qualsevol cas, mullant-te de cintura en amunt. L’opció bona, de fet, l’opció única, eren els camins. Els camins esquerps i poc transitats. No hi havia altra manera de fugir. I si n’hi havia, ell tampoc va tenir el cap clar aquells dies per pensar-hi. Tenia la paüra ben ficada al cos. La fugida no va ser pas planificada, va ser quelcom fatal, un impuls inevitable, l’única cosa que podia fer, una obsessió. L’instint de conservació, no pas la racionalitat, va ser el que la va animar. Ni tan sols es va plantejar endur-se les seves pertinences. Només la més valuosa: la pell, la vida pròpia. Calia conservar-la com fos. Sortir de la vila, amagar-se a les muntanyes, escapar ben lluny, creuar la frontera, arribar a l’altra banda, l’únic lloc on estaria sa i estalvi. Almenys això pensava ell aleshores, és clar. Això pensava abans d’entrar, no pas per voluntat, és clar, en aquell camp de refugiats. Si hagués estat racional, si s’hagués aturat un moment a meditar sobre la situació i els possibles cursos d’acció, potser ara seria mort. Potser. El curs d’acció se li va imposar, no el va pas triar ell.
Això ho pensava avui, quan rememorava tot el que havia passat durant aquells mesos, i se n’adonava fins a quin punt havia estat fora de sí, com si fos un altre qui decidís per ell, com si només fos un titella obedient (i és que pot ser desobedient un titella?) Bé, això només és un començament d’història… I no sabem realment qui en mou els fils… Camp de refugiats és com li deien els vigilants i els carcellers, el personal soldadesc i civil que s’encarregava que els pàries com ell hi restessin, durant temps indeterminat, sense més perspectives que ser-hi allà, esperant… què? Continuant passant fam. Continuant passant por. Camp de refugiats n’hi deien. Per a ell, i per a tots els homes i dones que, com ell, havien escapat de la barbàrie, del carnatge d’allà baix, era un autèntic avern, un infern a la terra. Havien fugit d’una mort segura, per arribar a una de no menys certa, tot i que potser més lenta…
2.
El laberint (Un conte per l’Iker)
Hi ha una història grega que voldria explicar-te tot i que no la recordo massa bé, i segurament me la mig-inventaré, enlloc de dir-te-la tal qual era. “Grega?”, diràs. Sí. Els grecs eren un poble que van viure molt de temps ençà en un indret d’Europa que es diu la península del Balcans, en una terra que avui du el nom de “Grècia”, i els habitants actuals de la qual (o la majoria d’ells, vaja) es consideren descendents d’aquell poble admirable en molts aspectes (tot i que en altres potser no ho eren tant, d’admirables…) Aquells grecs de fa centenars -no se si fins i tot milers- d’anys van idear un món ple de déus, deesses, semidéus, herois, nimfes, faunes, ciclops, i un munt de criatures fantàstiques més a les quals retien culte, i sobre les quals s’explicaven històries d’allò més curioses, que els ajudaven a passar la vida, la mort i les successives reencarnacions una mica més distrets. Varen inventar un món de mites, de camàndules, i ells mateixos vivien dins d’aquest món imaginat. Aquests déus, i la resta de criatures que inventaven, els servien –entre altres coses- per a explicar-se els fenòmens naturals, per donar sentit a la lluna, el sol, les estacions, el mar, les muntanyes, les estrelles i el cosmos sencer… Si l’oratge bufava fort, era perquè hi havia un déu que estava empipat que el feia bufar, i així s’ho anaven explicant tot…
Una de les històries és la d’un xiquet que es deia Ícar, el qual tenia un pare que es deia Dèdal. Pare i fill, per no recordo ben bé quins motius es van desamigar amb el rei d’una illa mediterrània colonitzada des d’antic per tribus gregues, i que es deia Creta. En aquella època hi havia persones que per circumstàncies de la història s’havien convertit en governants absoluts d’alguns territoris, que feien i desfeien a voluntat, manaven sobre tot déu i a tot déu dominaven sense haver de donar comptes a ningú. Això eren els reis, un tipus humà que actualment –per sort- està en procés d’extinció, tot i que encara en queda algun que es resisteix a desaparèixer. (Però sobre aquest assumpte ja parlarem més a fons en alguna altra contarella, si et sembla.) La qüestió és que aquest rei de Creta tenia molta mala bava, i quan s’enemistava amb algú el feia entrar dins d’un laberint, habitat per un monstre pèrfid, antiestètic i llefiscós, meitat home i meitat bou, que es deia Minotaure, i que es menjava les persones crues, després d’empaitar-les amb les seves banyes. Un laberint és una construcció que té les parets embrollades, disposades de tal manera que un cop a dins és impossible no perdre-s’hi i no hi ha manera de localitzar la sortida. És per això que tots els malaguanyats enemics del rei que anaven a parar al laberint, no trobaven la manera d’eixir-hi i més tard o més d’hora l’esgarrifós Minotaure se’ls acabava cruspint. Però en Dèdal era inventor de professió i, per tant, enginyós. Conscient que no podrien escapolir-se de la fera voltant per terra, que mai trobarien la sortida corrent aquí i allà per l’embull, va confegir unes ales artificials, que semblaven talment ales blanques d’ocell, i les va adherir amb cera a la seva esquena i a la del seu noi, l’Ícar. Quina gràcia, el Minotaure es va quedar amb un pam de nas. En Dèdal i l’Ícar van sortir volant del laberint i van marxar a corre-cuita per posar-se sans i estalvis. Quina ràbia li va fer al monstre veure com el seu esmorzar fugia volant cel enllà. El rei es va emprenyar com una mona perquè aquell parell havien escapat del càstig que els havia destinat i, a més, era el primer cop que algú sortia viu del laberint..
Allò va suposar un precedent que va fer que alguns s’envalentonessin, fins al punt que temps després un jove heroi ben trempat, de nom Teseu, va entrar al laberint amb la intenció de d’escabetxar el Minotaure i aconseguir així que el rei hagués de deixar d’ordenar aquelles periòdiques carnisseries que tant li agradaven. El conte diu que Teseu no només va ganivetar i esventrar la bèstia sinó que, a més, va eixir del laberint tan panxo pel seu propi peu. “Inaudit!” El rei estava d’allò més indignat. “Ningú abans havia sortit del laberint!”, cridava en el seu palau amb totes les seves forces, tot espantant les gallines. El seu conseller primer li deia: “Majestat, recordeu, hi ha aquell parell que van marxar volant fa alguns anys…” “Ja ho sé –replicava el rei amb la faç vermella i congestionada-, ja ho sé. No sóc pas idiota, jo! Però aquells van fer trampa, van escapolir-se per l’aire… Com s’ho ha fet aquest gamarús que té menys massa encefàlica que un mosquit per trobar la sortida del laberint!?” Era cert. Teseu era forçut i ardit, però no era gaire viu. Per sort per a ell, la llestesa –com és acostumat- la va posar una noia, l’Ariadna, que abans que ell anés a occir el Minotaure li va ofrenar un llarg fil de cosir, enrotllat i li va dir: “Teseu, pren això i escolta, perquè tu ets un poc curt de gambals i si no fas el que t’aconsello no podràs eixir del laberint, del qual ningú no ha marxat (excepte aquell parell de les ales), i encara que siguis capaç de vèncer al monstre (cosa que està per veure) moriràs de fam i de set allà dins. Agafa aquesta rotllana de fil i lliga-la a l’estroncany d’un arbre abans d’entrar al laberint. Un cop hagis entrat, ves desenrotllant el cordill a mesura que avancis. Quan hagis acabat amb aquella fera peluda i lletja (si és que no acaba ella amb tu, és clar), només hauràs de desfer el camí seguint el fil i aquest et durà a la sortida sa i estalvi.” Teseu així ho va fer i Ariadna, tota cofoia, es va congratular perquè el seu pla havia funcionat i havien ben fotut al rei malvat.
Això de Teseu i del cordill va passar, però, temps després. Tornant als nostres dos amics voladors et diré que els en va passar una de grossa… Quan van sortir volant del laberint, a causa dels corrents dels vents, els núvols, i les condicions meteorològiques adverses, es van separar. L’un va tirar volant per una banda i l’altre per una altra. En Dèdal, el genitor, en començar la volada li havia dit a l’Ícar: “Nen, sobretot mira de no volar molt alt i de no atansar-te al sol, perquè aquest invent meu no suporta bé l’escalfor.” Ara bé, després de planar una bona estona sol, l’Ícar ja no recordava l’advertiment del pare, i aquest tampoc era a prop per guaitar-lo. Així que el nano, eufòric a causa d’aquella nova i palpitant sensació que era per a ell solcar els aires, un cop superada la frisança inicial pel fet d’haver perdut el seu pare de vista, va voler comprovar com d’alt podia volar amb les seves ales… Fins que es va acostar tant al sol que la cera que les unia al seu cos es va desfer per efecte de la calor, i va caure a terra com un plom trencant-se tots els ossos i morint en aquell mateix moment enmig de terribles dolors. Quin mal! Va quedar esmicolat com un puzzle de cent-mil peces impossible de tornar a muntar.
D’aquesta contarella s’han d’extraure les següents ensenyances: Si tens gosadia i l’estratègia adequada, podràs encarar fins i tot aquells reptes que a tothom semblen impossibles (occir el Minotaure i sortir del laberint sa i estalvi); si fas servir l’enginy podràs volar tant alt com vulguis, sempre que no intentis pujar més alt d’allò que permetin les teves ales.
3.
La lluita no s’acaba mai
La lluita no s’acaba mai i mai no es pot estar serè. A tota hora has d’estar amatent, sempre has d’estar en guàrdia, constantment has d’anar darrera de tot el món per a que facin bé el tros que els toca i no et deixin amb el calçó als peus i els pixums al ventre. Mai pots confiar en la professionalitat de ningú, mai pots donar per descomptada la seva bona fe. Perquè la deixadesa o la mala fe, o totes dues coses alhora, són les que generen tots aquests problemes que a tu et posen el cor en un puny, són les que fan néixer totes aquestes endergues a causa de les quals després cal moure cel i terra, lluna i estrelles, advocats i procuradors. La lluita no s’acaba mai, perquè sempre hi ha algú que vol peucalcigar els teus drets, perquè sempre hi ha algú que es pensa que és el més despert, que creu que pot fer el que li roti, orinar damunt teu amb un somriure als llavis i sortir-se’n, amb la impunitat més absoluta. La lluita no s’acaba mai, i anem de sorpresa en sorpresa. Però continuem resistint, i continuarem fent-ho, i tocant els ous fins al final, i fent el que s’ha de fer, i no transigint, i no resignant-nos, malgrat l’esgotament, malgrat el desesper, malgrat la decepció. Resistir és vèncer. Cal cridar-ho ben alt i prosseguir. Resistir és vèncer.
4.
Uns dies de treva
Després de tant de temps d’esforç i d’estudi, gaudia d’uns dies de treva. Uns dies de treva que potser no eren més que la petita calma que precedia la tempesta (i no només metafòricament: molt probablement ho eren), però que el permeteren recuperar una mica de serenor mental i tornar a prendre la ploma, que ja es trobava coberta de teranyines. Per gaudir-los, però, abans havia hagut de sotmetre’s a un dels pitjors martiris intel·lectuals que recordava, una escenificació obligatòria i espantosa, que molt probablement de ben poc li hauria de servir, i la qual a més, hauria de tornar a repetir poques setmanes després. Una pantomima absurda que l’havia tensionat i extenuat al màxim, un ritual de pas pel qual s’havia de passar simplement per conquerir el dret a continuar al mateix lloc, com la Reina Roja del País de les Meravelles. Però ell no era la Reina Roja, ni Alícia, ni Lewis Carroll. Només era un pobre home fatigat, que mirava d’aprofitar aquest petit interstici, aquest minse espai de llibertat, com els guerrers aprofiten al màxim el temps que els resta fins la propera batalla. La ploma li va agrair que li llevés les teranyines, tot i que no ho fes per satisfer-la, ans per satisfer-se a sí mateix. I va dir-li: “A veure si m’agafes més sovint, xato, que tinc moltes coses per contar, i em sento desaprofitada.” Ell no va poder fer més que donar-li la raó, mentre esternudava… “Però, ja ho saps” -li digué- “la vida és molt enrevessada, aquest no és el millor dels mons i no sempre hom pot tenir ni fer allò que vol. Simplement mirem d’aprofitar els moments que ens deixen tant bé com podem i sabem. I aquests són els que són, i s’escol·len entre els dits de les mans.” “Ben cert”, digué la ploma, i va callar per tal de concentrar-se a fer allò que més li agradava: Dibuixar mots, construir oracions, fabricar històries.
5.
Hauria de fer poesia
Va despertar un dia tot pensant:
Jo hauria de fer poesia dels curriquis de barri entrant de bon matí, quan encara és fosc, a la boca del metro de la ciutat satèl·lit, amb quatre grues al darrere, que ens recorden que les nostres viles i pobles continuen fent-se, ara i adés, a cop d’especulació. Jo hauria de fer poesia del rostre bell d’aquella noia prima i pellroja, que du un piercing al nas i que baixa a l’estació de la vila gran. Jo hauria de fer poesia de la tensió d’aquests darrers mesos, de la pintura de cautxú i de les mirades de reüll en un examen. Jo hauria de fer poesia de l’amiguisme i els sacrificis, de la llei del silenci i dels codis d’honor de la màfia siciliana, dels nervis, l’angoixa i l’excés de nicotina. Jo hauria de fer poesia de la mirada fugissera d’una noia llunyana i distant que em té el cor robat. Jo hauria de fer poesia de la meva feblesa. Jo hauria de fer poesia de la tendresa que em genera el meu nebot, dels seus jocs, i del seu somriure sincer i innocent, de les seves malifetes de nen entremaliat que tot just comença a experimentar el món que l’envolta. Jo hauria de fer poesia del fet d’haver-me descobert més roin del que em pensava i, malgrat tot, saber que no sóc pitjor persona que la majoria. Jo hauria de fer poesia d’aquell carallot hipòcrita reclamant silenci, tot i que això és més digne de fer sang que no pas versos. Jo hauria de fer poesia dels cants dels ocells que s’escol·len ara mateix per la finestra. Jo hauria de fer poesia de l’alegria d’aquella nena de pell fosca, que potser quan creixi se n’adonarà de la sort que ha tingut. Jo hauria de fer poesia de dues operacions per a extirpar un melanoma subcutani. Poesia dels TAC, els electrocardiogrames i l’interferó. Poesia de les hores d’espera en un passadís d’hospital. Poesia de les migranyes i del maldecap. Poesia de les visites al psicòleg, al fisio, a l’otorrino, al dermatòleg. Poesia dels antidepressius. Poesia de la por i, malgrat tot, poesia de l’alegria de viure. Poesia de la força de la meva mare, que es nega a sentir-se derrotada. Ves que hi pot haver de més poètic que això. Jo hauria de fer poesia de la conspiració del llibre roig, secretíssim document furtat d’entre els fitxers reservats dels arxius dels serveis secrets ex soviètics. Jo hauria de fer poesia d’aquelles que només viuen per alimentar el seu ego, encara que sigui a costa de trepitjar els altres. Poesia de les grans estrategues que mai consideren el patiment aliè en traçar els seus plans. Jo hauria de fer poesia de la suor al front d’un malalt l’alè del qual put a verí des de primera hora del matí. Poesia dels diners que es neguen a aquells que els necessiten i que, en canvi, es regalen a un amic del senyor Z… Sincerament, no se si són motius per fer versos, però els hauria de fer.
Llavors es va alçar i va anar a buscar paper i llapis. Però no en va trobar.
